Que passi el següent

No fa ni una setmana que ha començat el nou curs polític i ja hi ha totes les cartes sobre la taula. El ple sobre corrupció, que tants s’obstinen a dir que no va servir per a res, va resultar d’extrema utilitat perquè els actors polítics revelessin el futur de les seves estratègies; a més a més de permetre constatar que, per primera vegada, Mariano Rajoy i el Partit Popular s’han quedat sense respostes davant la seva corrupció i els serveix absolutament tot com a parapet.

La prioritat de l’Executiu seguirà centrada a reforçar la seva imatge institucional de seny en una Espanya de radicals i secessionistes mentre ens explica un idíl·lic conte econòmic: el Govern al país de les meravelles. El partit i els seus portaveus es queden en exclusiva la feina bruta d’esbatussar-se amb l’oposició clavant cops al fetge o a l’entrecuix. Per a tota la resta hi ha Catalunya i, en cas d’emergència, Veneçuela i l’Iran, que torna amb força. Poques vegades ha quedat tan clar que, per a Rajoy i el seu partit, Catalunya no és un problema sinó la coartada perfecta per defugir explicar tot el que els incomodi i retenir com a ostatge una esquerra espanyola acomplexada quan parla de sobirania.

L’oposició sembla també continuar obstinada a concentrar el foc sobre el flanc de la corrupció. S’entén que Ciutadans o el PNB comprin el discurs oficial en matèria econòmica donat que miren d’amortitzar la seva inversió. Costa més de comprendre que el PSOE o Podem demostrin poca capacitat i interès a qüestionar les mitges veritats del marianisme econòmic i fer de la desigualtat i la precarietat social el seu principal argument. El que reté el PP en la intenció de vot de fa dos anys no és la corrupció, sinó l’evidència que la trompetejada recuperació no arriba ni a les vides ni a les llars de la majoria dels votants.

Venen novetats

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Fins aquí res de nou, hem vist aquesta pel·lícula diverses vegades. Però no es confiïn, venen novetats interessants. La primera és que el president ha canviat de nèmesi. El seu principal rival i banc favorit ja no és un Pablo Iglesias cada vegada més ocupat a lidiar amb els seus i amb les enquestes sinó el PSOE i, com ell mateix va ironitzar, els successius portaveus que li vagin enviant. Els socialistes creuen que ho fa perquè els percep com a alternativa. Pot ser. Però potser ho fa perquè aquesta ha sigut l’estratègia que li ha assegurat la Moncloa: dividir l’alternativa distingint-ne un i ignorant l’altre a conveniència per exacerbar la seva extrema competència interna. També pot ser que ho faci perquè d’aquesta manera augmenta la confusió socialista, evidenciant que el seu teòric candidat no és al Congrés dels Diputats per exercir com a tal.    

La segona novetat afecta el soci principal del Partit Popular, és a dir, Ciutadans. Sembla clar que Albert Rivera ha decidit separar-se de Rajoy però en canvi acostar-se molt més al Partit Popular. Una maniobra que només pot acabar de dues maneres: o amb el president del Govern anant-se’n a casa seva, o amb els populars fent un enorme festí amb l’electorat de Ciutadans. H