La dimissió de Montoro

Quan s’usen eufemismes sol ser senyal inequívoc que es pretén pervertir la realitat. La RAE sembla estar pensant en el Govern del Partit Popular durant els anys de crisi econòmica quan defineix eufemisme com la «manifestació suau o decorosa d’idees la recta i franca expressió de les quals seria dura o malsonant. Espanya no va ser rescatada per Europa, va obtenir «un crèdit en condicions avantatjoses». Les retallades no van ser una imposició de Brussel·les, sinó que es va produir una certa «condicionalitat pactada» i una «consolidació fiscal». Els joves no van haver de marxar a l’estranger per buscar feina perquè la taxa d’atur juvenil era del 50%, hi va haver «mobilitat exterior».

I el Govern no va fer una amnistia fiscal per blanquejar defraudadors i delinqüents, va impulsar «mesures excepcionals per incentivar la tributació de rendes no declarades». La declaració del Tribunal Constitucional sobre l’Amnistia Fiscal no sols avala amb claredat el que molts diaris vam denunciar com una terrible abominació. Va molt més enllà a l’anomenar-la pel seu nom: «amnistia fiscal». Un qualificatiu que els Inspectors d’Hisenda de l’Estat (IHE) sempre han usat i reivindicat, però que el Govern sempre s’ha negat a utilitzar.

L’Executiu va aprovar via decret-llei un indult tributari que va beneficiar  un total de 31.500 evasors fiscals i va recaptar només 1.200 milions d’euros, la meitat del que inicialment s’havia previst. Davant el poc èxit del procés, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va suavitzar fins i tot més l’amnistia. Inicialment s’exigia un pagament de només  el 10% perquè els defraudadors regularitzessin els seus patrimonis ocults. Després es va canviar la norma perquè només s’apliqués sobre els rendiments dels exercicis no prescrits, cosa que va provocar en la pràctica que els evasors acabessin pagant un 3%.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La Constitució a la qual tanta afecció té Mariano Rajoy permet que en cas d’extraordinària i urgent necessitat (d’ingressos en aquest cas), el Govern pugui aprovar decrets-llei i saltar-se la tramitació parlamentària sempre que el decret-llei no vulneri altres principis bàsics de la Carta Magna com per exemple els de justícia i equitat de tots els ciutadans a l’hora de sostenir el sistema. La perversió final és la de premiar els evasors davant els ciutadans de bé que han pagat religiosament els seus impostos.

Després d’aquesta declaració, difícilment es podrà fer una altra amnistia fiscal a Espanya i encara menys via decret-llei. Recorrent al recurs de l’eufemisme, Montoro queda «desautoritzat o qüestionat» després d’aquesta sonora pífia. Sense recórrer-hi, Montoro hauria de dimitir i anar-se’n a casa.