Les rialles no arriben al búnquer

Va arribar la Transició i Espanya se’n va riure de si mateixa. Els acudits sobre Franco, Carrero Blanco, sobre qualsevol cosa que representés un passat que feia por o un present que trontollava, afloraven en totes les expressions. Forges, Perich, Martín Morales, Peridis, Guillén i tants altres destil·laven el seu humor en la tinta de les vinyetes. «Senyor: l’oposició està unida», comunica un majordom sostenint una safata amb una urna. «¡I jo amb aquesta pinta!», s’exclama un personatge amb bigotet, ulleres negres i cinc pèls a la closca que han adoptat la forma d’una creu gammada. La vinyeta ocupava tota la portada de la revista 'Hermano Lobo' el 1976.

La rialla sempre ha sigut el conjur contra la por, en totes les guerres afloren els acudits sobre les seves misèries, en tots els moments difícils de la vida hi ha una esquerda per a la burla, fins i tot d’un mateix. L’humor com a evasió, però també com a il·lusió. Durant la dictadura, els humoristes brodaven filigranes mentals per burlar la censura. Els acudits sobre el règim o l’Església circulaven entre xiuxiuejos.

¿La censura va desaparèixer quan va caure el jou franquista? La Constitució va marcar els límits de la llibertat d’expressió en el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar, a la pròpia imatge i a la protecció de la joventut i de la infància. Uns límits molt raonables, però que van donar lloc a interpretacions judicials qüestionables. (Que els ho diguin als dibuixants d’'El Jueves' i les seves multes per «injúries» a membres de la Casa Reial). Més enllà de fets aïllats, la persecució policial d’un passat en blanc i negre va donar pas a un control més subjectiu i esmunyedís, més personal i més difícil de detectar: l’autocensura. Regida per patrons polítics, empresarials, econòmics o els límits morals de cadascú.

EL RIURE I L'EMOCIÓ

El filòsof i premi Nobel Henri Bergson, en la seva obra 'La risa. Ensayo sobre la significación de lo cómico', establia que l’ésser humà sempre es burla d’una representació caricaturesca de si mateix: «Fora del que és pròpiament hu­mà, no hi ha res còmic. Un paisatge pot ser be­ll, sublim, insignificant o lleig, però mai ridícul. Si riem d’un animal, deu ser perquè hem sorprès en ell una actitud o una expressió humana». Segons el filòsof, no hi ha enemic del riure més gran que l’emoció. Des de l’afecte, des del carinyo, difícilment podrem elaborar un acudit. Ha d’existir certa distància emocional. «El que és còmic, per produir tot el seu efecte, exigeix una anestèsia momentània del cor. Es dirigeix a la intel·ligència pura». I només arriba al seu objectiu si «entra en contacte amb altres intel·ligències».

Si atenem a la teoria de Bergson i acceptem que l’humor fuig de les consideracions emocionals (per tant, també de les convencions socials i de les fronteres morals), ¿és admissible qualsevol expressió còmica? ¿On posem els límits? I, en tot cas, ¿a qui correspon imposar aquests límits?

ATEMORIR LES VEUS DISCREPANTS

La reforma del Codi Penal impulsada el 2015 pel PP va donar una nova tipificació als delictes de terrorisme. El que va néixer per recolzar les víctimes d’ETA i fer callar la veu de la banda terrorista i el seu entorn, s’ha acabat convertint en el càstig de rapers, titellaires, tuiters amb gràcia o sense i, ara, del Gran Wyoming i Dani Mateo. L’equilibri entre els límits de la llibertat d’expressió i l’acceptació de l’humor s’ha trencat a cop de maça d’una Audiència Nacional que sembla haver retrocedit a èpoques pretèrites.

Des d’una òptica intel·lectual, des de la defensa de la cultura i la tolerància, les últimes sentències són una aberració. La revisió del delicte d’enaltiment terrorista és necessària i urgent. És evident la intencionalitat política dels que han impulsat les denúncies. És obvi també que busquen atemorir les veus discrepants. I també és indiscutible que totes les sentències han estat influïdes per una mirada subjectiva ancorada en un conservadorisme passat.

CONTRADICCIÓ ENTRE PROTECCIÓ I LLIBERTAT

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però més enllà dels últims episodis, el cert és que el debat sobre els límits de l’humor difícilment quedarà tancat. Vivim en una contradicció entre la protecció i la llibertat. En les dictadures, el discurs el dicta l’Estat. El silenci envolta la majoria. I la minoria que s’atreveix a dissentir és perseguida i reprimida. Per contraposició, seria acceptable pensar que el discurs hauria de ser totalment lliure en una democràcia. Llavors, els límits quedarien reduïts a la decisió personal de consumir o no certes opinions. Totes haurien de ser possibles, encara que ens ofenguin, encara que ens dolguin. La nostra vulnerabilitat a canvi de la total llibertat.

Però no estem disposats a quedar totalment exposats. És fàcil ser tolerant amb els que pensen bé i censurar els que no s’ajusten a la nostra mentalitat. Les xarxes tampoc ajuden a l’obertura de mires. Un immens aparador al qual només ens aboquem per sentir el ressò dels nostres judicis i prejudicis. Al búnquer s’hi està tranquil, però ni tan sols se senten les rialles.