¿Què va passar amb Los Manolos?

En l’època de la Barcelona olímpica, pel volts del plistocè, Los Manolos van treure un primer disc formidable i un segon que deixava bastant a desitjar. Van ser famosíssims un breu lapse de temps i després, pràcticament, van desaparèixer, com si només fossin el que alguns indocumentats els acusaven de ser: un acudit d’escàs recorregut que havia deixat de tenir gràcia. Es va arribar a dir el mateix de Martirio, però la cantant andalusa no es va deixar impressionar per les crítiques i aquí la tenim, en plena forma, després d’haver-se llaurat una carrera d’allò més coherent que anava bastant més enllà de les peinetas i les ulleres de sol.

També Los Manolos, penso jo, anaven més enllà de la tabola, la pota d’elefant i la visió lolaila de l’existència: la seva versió d’El meu avi era gloriosa, i la de La noche del hawaiano em segueix agradant més que l’original de Peret, com vaig poder comprovar fa uns dies, al tornar a escoltar aquell fantàstic primer disc i tornar a lamentar que l’esplendor del grup durés tan poc: allà hi havia talent i es comptava amb material en abundància per servirde’n; i, no obstant, pels motius que fos, el grup es va dissoldre i va semblar imposar-se la tesi que només havien sigut una broma.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Llegeixo que ara publiquen un nou disc, tot i que només inclou un parell de temes nous i gairebé tot consisteix en refregits dels seus grans èxits en col·laboració amb unes quantes celebrities. Diuen que tornen a la carretera –cosa de la qual m’alegro–, però no diuen res sobre noves i trepidants versions de grans clàssics –cosa que em decep una mica, ja que crec que van abaixar la persiana massa aviat.

Com el maquillatge i la purpurina de Roxy Music, els vestits i pentinats atroços de Los Manolos podrien haver evolucionat al llarg d’una carrera que prometia molt. Com Gato Pérez, havien reinventat la rumba, sense compondre –cosa que podria haver acabat passant–, però aplicant-hi una inventiva, una energia i un enginy francament notables, com van demostrar emportant-se al seu terreny una cançó dels Beatles, una havanera del coronel Ortega Monasterio o una obra mestra del kitsch com Amics per sempre. ¿Serà aquest retorn alguna cosa més que un intent de rendibilitzar la nostàlgia?