IDEES
Enrique Romero, 'el Molestoso'
zentauroepp14229459 bardelona 09 10 2010 local mojito club donde se imparten cl170319182550
El subjecte que amb el seu nom i sobrenom dona títol a aquesta columna va morir de càncer el 7 de novembre, als 58 anys. Jo no me’n vaig assabentar, potser perquè estava internat al Clínic per un incident coronari, potser perquè ningú en va escriure una línia. Al cap i a la fi, 'el Molestoso' no era una 'celebrity', només el tipus que més sabia de salsa a Barcelona i potser també a la seva Colòmbia natal. Era molt simpàtic i tenia el costum de dir-li mulato a tothom. Potser no n’hi ha prou de ser una enciclopèdia vivent de la salsa i ser encantador perquè els diaris se’n recordin de tu, però la desaparició d’Enrique Romero ens deixa sense un d’aquets necessaris 'outsiders', un xic excèntrics, que tant necessita la nostra ciutat en una època en què es fomenta la uniformitat i es consideren sagrades coses que no ho són.
Era el tipus que més en sabia de salsa a Barcelona i pot ser a la seva Colòmbia natal
Vaig saber de la mort del Molestoso –àlies que va treure del títol d’una peça del seu admirat Eddie Palmieri– gràcies a una invitació que em van enviar per a una festa en memòria seva. Vaig recordar que només l’havia vist una vegada, però em va quedar gravat per sempre. Va ser a Catalunya Ràdio, quan aquesta emissora tenia un programa dedicat a la música llatina que presentava un veneçolà fantàstic que es deia Pablo Larraguíbel, que m’hi havia invitat arran d’un article meu en aquest diari sobre el gran Héctor Lavoe.
Per allà hi havia 'el Molestoso', que adorava Lavoe i ho sabia tot d’ell. Sobre ell i sobre qualsevol artista i variant de la salsa: ho havia demostrat fundant una revista, 'El manisero', que no va durar gaire, col·laborant a Radio Gladys Palmera, publicant un parell de llibres i controlant la programació musical d’algunes sales llatines de Barcelona. Vam seguir parlant, ja fora de la ràdio, i vam quedar de veure’ns algun dia. Com sol passar, no el vaig tornar a veure. I ara he descobert que aquest home que semblava un músic de la Fania ens va deixar a finals de l’any passat, i vull solucionar la meva badada amb aquestes línies d’homenatge a un d’aquests personatges que aporten alegria i exotisme a la ciutat on s’instal·len, sempre en els marges, sempre a la seva i sempre de bon humor.
