El dret a escriure
Fa uns dies esmorzàvem amb Mircea Cartarescu gràcies a Kosmopolis i al CCCB, que quan ve algun autor a fer una conferència intenta que els periodistes i escriptors de la ciutat el coneguin i hi tinguin una trobada menys formal. Cartarescu ens va parlar de com escriu –gairebé sense corregir i sense que els seus editors toquin el text– i de la possible explicació del seu mètode: escriure un diari. Escriu un diari a mà en uns quaderns que, quan viatja, deixa a casa per por de perdre’ls. Escriu unes dues pàgines al dia, i sempre al matí, perquè diu que després de dinar se sent estúpid. I a la tarda, llegeix. Així és com aconsegueix que els seus textos surtin publicats tal com els va escriure, amb disciplina i constància, sense llargues jornades de treball, i llegint.
Tots sabem en més o menys grau que quan un té un llibre a la taula de novetats la rutina de Cartarescu és completament impossible. Li vaig preguntar si quan viatja s’emporta el diari i em va dir que no, i també li vaig preguntar si li agrada viatjar per qüestions literàries i va respondre, amb humor però amb honestedat, que si ell viatja la seva dona ho ha de fer tot a casa, està pendent de les obres que estan fent, portar i recollir el nen a l’escola (tres quarts d’hora cada viatge), fer el dinar i el sopar, i encarregar-se de les tasques domèstiques mentre ell està en qualsevol ciutat, en un hotel, parlant dels seus llibres. Li sembla injust.
Notícies relacionades¿Qui hauria respost així a la pregunta? ¿Quants escriptors –ja no dic homes, que sí– tenen en compte el que suposa conviure amb algú com ells? En primer lloc, va ser sorprenent per a mi sentir-ho en boca d’un escriptor home. En segon lloc, també va ser sorprenent perquè en el discurs oficial la vida més quotidiana i domèstica no sembla important en el procés creatiu, però sí que ho és. Les dones del boom, que es van quedar aïllades en l’etiqueta d’esposes, se’n reien d’ells, oh, els pobres genis que no sabien conduir o fer ni un ou. Pobrets, com pateixen, feien broma.
Cartarescu, això sí, demana una sola cosa: el dret a escriure.
