El deute és la força que dirigeix el món
Jean François Revel, el 1988, poc abans de la caiguda del mur de Berlín i quan ni ell mateix ho esperava, defensava a El conocimiento inútil (Espasa) que «la primera de totes les forces que dirigeixen el món és la mentida». L’intel·lectual liberal carregava contra els totalitarismes vigents llavors, mentre enarborava l’estendard de la societat oberta. Avançat el segon decenni del segle XXI, totalitarismes disfressats de populisme volen controlar el món –i amenacen com els d’altres temps les llibertats–, però ara el pensador francès escriuria que «la primera de totes les forces que dirigeixen el món és el deute».
Bill Clinton va ser, potser, el governant modern que primer ho va poder comprovar en carn pròpia i, a més a més, va saber aprofitar-ho. Bob Woodward passarà a la història del periodisme per descobrir, juntament amb Carl Berstein, el Watergate que va enfonsar Richard Nixon. En el seu llibre The Agenda narra el primer any de la presidència de Clinton, el 1993. El cronista relata com al principi del seu mandat el president nord-americà li va etzibar a Alan Blinder, un dels seus assessors: «¿Vols dir-me que l’èxit del meu programa econòmic i de la meva reelecció depenen de la Reserva Federal i d’un grup de fotuts venedors de bons?». Llavors, els mercats no confiaven en la política vacil·lant del nou inquilí de la Casa Blanca i el preu dels bons –que són deute, en definitiva– pujava i pujava. Clinton va entendre el missatge i va corregir els seus plans econòmics. Va ser reelegit per una majoria aclaparadora i als Estats Units –i fora– la seva presidència, al marge dels escàndols galants, és recordada com una època pròspera.
Federico García Lorca, el 2016, a Nova York, ja no escriuria «Ay, Wall Street / que ya la bolsa es una pirámide de musgo», sinó «el mundo es una pirámide de deuda», perquè el deute del sector no financer (empreses, llars i sector públic) ha arribat al 245% del PIB mundial, és a dir a l’estratosfèrica xifra de 178 bilions –amb b de barbaritat– de dòlars/euros, ara que cotitzen a la par. Tot és deute i, a més a més, no para de créixer ja que des del 2006 s’ha multiplicat per 1,5 i, en el cas dels països emergents, per 3,4. Espanya, evidentment, participa amb entusiasme en aquesta orgia deutora i s’ha instal·lat en el 100% de deute respecte al PIB, més o menys, un bilió d’euros. Els més optimistes apunten al 2030 per a una reducció notable. Mentrestant, tot es fa amb deute, des dels diners que Montoro promet –amb més bona o mala cara a les comunitats autònomes– fins a la futura cobertura de les pensions si el sistema no dóna prou per pagar-les i s’esgota la «guardiola de les pensions». Cada minut al món es negocien milers de milions de deute i és clar, el deute és la primera de les forces que dirigeixen el món. La veritat és la veritat, tant si la diu Agamèmnon o el seu porquerol, sentenciava Mairena, al llibre de Machado que Pablo Iglesias li va regalar un dia a Rajoy.
