Doble tragèdia: 'brexit' i torna Blair

Si creu que el PSOE està ficat en un Catch 22 (qualsevol solució és un problema), li he de dir que això de Ferraz és un joc de nens comparat amb el 'brexit'. Va guanyar la sortida de la UE per 1.269.501 vots sobre una població de més de 64 milions. Dos dels principals impulsors del no estan fora de joc: Nigel Farage, líder i ànima del Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP), i Michel Gowe, cap dels tories euròfobs (abans anomenats euroescèptics). Farage va admetre l’endemà de la votació que un dels arguments estrella de la campanya del 'no' era fals.

Un grup anomenat The People’s Challenge Group, finançat a través de 'crowdfunding', que representa interessos individuals i col·lectius, ha portat el Govern britànic als tribunals, que començaran a veure el cas a partir del dia 13 d’aquest mes. Centren el plet en la decisió de la primera ministra, Theresa May, de no obtenir el vot del Parlament per activar, a finals del març del 2017, l’article 50 dels tractats de la Unió Europea, que posa en marxa el procés de desconnexió. Segons els demandants, es tracta d’una decisió antidemocràtica. També qüestionen la campanya del 'no', que va estar basada, segons ells, en exageracions i mentides.

May, partidària de seguir a la UE, va aconseguir la nominació dels conservadors per substituir el dimitit David Cameron. Va guanyar la partida interna a dues de les figures del 'brexit', l’abans esmentat Gowe i l’exalcalde de Londres, Boris Johnson, que era el gran favorit. Johnson és un paio intel·ligent i carismàtic, però sense ètica. Els seus crítics l’acusen d’haver apostat pel 'no' per l’ambició personal d’arribar al 10 de Downing Street. Johnson és ara ministre d’Exteriors, però sense cap poder en les negociacions amb la UE. La raó per la qual va entrar al Govern és simple: és millor que estigui a dins pixant fora, que a fora pixant a dins (John Edgar Hower 'dixit').

La nova primera ministra encara no ha passat per les urnes. Es manté dins del mandat legal de Cameron. Amb aquest bagatge ha de prendre una decisió que afectarà la vida de milions de britànics. Dirigeix un Partit Conservador dividit entre euròfobs i proeuropeus. Hauria pogut optar per anticipar les eleccions i buscar una legitimitat extra i obrir, potser, la via per a un segon referèndum. S’ha estimat més salvar el seu càrrec i pujar al carro del 'brexit'.

Ara té dues opcions: 'soft brexit' o 'hard brexit'. En el discurs que va fer davant de la convenció del seu partit va dir coses impròpies d’un dirigent assenyat i democràtic, com que les empreses britàniques hauran d’elaborar llistes dels seus empleats estrangers i explicar per què els van contractar. També va desgranar una sèrie d’arguments contradictoris que els molt optimistes podrien anomenar pla. La resposta ha sigut clara: la lliura esterlina ha caigut al nivell més baix en 30 anys.

Londres vol anar-se’n de la UE i seguir en el mercat únic sense acceptar les condicions de pertinença del club (lliure circulació de persones, reconèixer l’autoritat del Tribunal Europeu de Justícia). Vol que les empreses britàniques disfrutin del màxim accés a la UE (no pagar aranzels) i alhora ser independents per imposar les regles al seu mercat interior. La principal, triar els immigrants a la carta.

May es mira en l’exemple de Noruega que no és membre de la UE i disfruta d’accés al mercat únic, però obvia que Oslo n’accepta els dos pilars: la lliure circulació de persones i l’autoritat dels tribunals de la UE (el 75% de la seva legislació és comunitària). També contribueix al pressupost comunitari però en una quantia menor que els altres membres de la Unió.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El 'brexit' suau sembla una altra mentida del camp del 'no'. Berlín i París ja ho han advertit. Tal com estan les coses, l’opció més probable és el 'brexit' dur, que arrencarà a finals de març del 2017, si és cert que activen l’article 50. Serien dos anys de negociacions (ampliables si els 27 hi estan d’acord) en què Alemanya i França els ho posaran molt car als britànics. L’objectiu és evitar noves fugues.

No servirà de gaire si la UE no aprofita la sortida del Regne Unit per repensar-se, ser valenta i apostar per una unió política més gran que permeti una veu comuna. No hem de ser optimistes, perquè aquesta UE i aquests dirigents són els que van firmar l’acord amb Turquia per expulsar refugiats. I com a súmmum dels mals, Tony Blair, un dels grans fraus de l’esquerra europea, no descarta tornar a la política activa al seu país. Això si que seria dur de veritat.