Cadascú, el seu relat

A mitjans del mes d'agost, El Tiempo de Bogotà va publicar una entrevista de Juan Gabriel Vásquez a Humberto de la Calle, cap de l'equip negociador del Govern colombià per a l'acord amb les FARC, que en aquell moment ja semblava imminent. En un moment de l'entrevista li preguntava de quina manera es podia contribuir a difondre la noció que aquell acord era bo i necessari. ¿Potser -suggeria com a bon novel·lista que és- es pot col·laborar en la construcció d'un relat comú? Els diferents punts de vista s'han enfrontat amb tal violència durant 50 anys que semblava necessari secundar qualsevol esforç destinat a buscar un relat compartible de la història, un mínim denominador comú sobre el qual consolidar la pau. De la Calle, no obstant, va donar una resposta només aparentment paradoxal: per contribuir a la pau no s'ha de buscar un relat comú que potser ni tan sols és possible, sinó acceptar que cada una de les moltes parts implicades té i tindrà un relat diferent; establir i protegir un espai polític en el qual aquestes diferències tan brutals a l'hora d'explicar el passat que cada un arrossega puguin conviure amb la seva plena subjectivitat.

La lectura d'aquesta entrevista (i l'explicació d'aquesta que Vásquez va publicar poc després a The Guardian) em va portar una inevitable comparació amb Espanya. Vivim des de fa temps instal·lats en la condició irreconciliable de les nostres diferents maneres d'explicar-nos la nostra història. La incapacitat present dels nostres polítics per acordar un Govern, o ni tan sols una investidura, és només una mostra superficial d'aquest problema. El fet que els electors a penes s'inclinin per canviar el seu vot per més que aflori la corrupció del sistema és significatiu d'un mal superior: no canviem de vot perquè portem el nostre relat gravat a foc. Siguem d'esquerres o de dretes, nacionalistes d'aquí o d'allà, antinacionalistes o sobiranistes, correm tots a etiquetar-nos de manera monolítica. I una vegada acceptada l'etiqueta, carreguem el corresponent paquet: com que estic adscrit a tal corrent de pensament, he de defensar tals idees. És el fruit de la política low cost o, pitjor encara, del pensament prêt-à-porter.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Si repasséssim la llista dels problemes més urgents del país veuríem que en tots hem arribat a la immobilitat de les taules. Com dos lluitadors obsessionats en un bloqueig mutu, interpretem l'avanç de l'altre com un retrocés nostre. I si rastregem a la recerca de l'origen d'aquesta paràlisi topem de cap amb la guerra civil. No podrem quedar-nos cada un tranquil amb el seu relat d'aquell episodi mentre no tanquem la ferida. No hi ha futur per a Espanya si no s'atreveix a mirar cap al passat amb una mínima valentia. I per a això és imprescindible que cada bàndol escombri el pati de casa seva. Fins ara hem assistit a una sèrie de fracassos benintencionats quan l'esquerra ha buscat, per exemple, la reprovació del franquisme al Parlament, amb la previsible reticència semiavergonyida de la dreta; en aquesta classe de circumstàncies, cada un branda immediatament el seu relat i procura per llançar-lo al cap del contrari. Tu em parles del Dragon Rapide, jo trec a la llum les esglésies cremades; tu véns amb el Valle de los Caídos, jo et trec Paracuellos. Seria preciós (i a aquestes altures ja no hauria de ser tan difícil) que la dreta, o les dretes, encara que fos per pur rentat d'imatge, per mer interès electoralista, fessin d'una vegada el pas -públic, sonor i ferm- de distanciar-se de l'ombra terrible del franquisme. No hauria de costar-los gaire dir: volem ser una dreta moderna, homologable amb les dretes decents d'Europa, i reprovem la dictadura franquista i mirem endavant. Potser llavors les veus de l'esquerra podrien secundar el gest admetent que, en les albors de la guerra, es van cometre excessos imperdonables en tots dos bàndols.

Ningú està demanant cap mena d'equidistància. L'aixecament va ser un cop d'Estat, i les dècades següents, una dictadura. Així ha de constar en els llibres d'història i no té sentit perdre el temps en eufemismes. Però ha arribat l'hora que, pel bé comú, cada part deixi d'assenyalar les escombraries acumulades al pati del veí i es concentri a escombrar del propi les rèmores del passat. Potser llavors puguem trobar alguna cosa semblant a un pati comú en el qual instal·lar una taula i començar a negociar, cada un amb el seu relat, què farem amb aquesta escissió del present. Escriptor.