El cap

«El cap d'un israelià val pels de 10 palestins». Aquest va ser el dard que, segons Anna Gabriel, un negociador convergent va llançar durant les converses amb la CUP. Com es pot suposar, el cap israelià era el d'Artur Mas i les testes palestines s'havien transmutat en els cossos dels diputats de la CUP.

Els llaços de Catalunya amb el poble jueu vénen d'antic. Israel va ser el títol de la primera novel·la d'Espriu, autor influenciat per la càbala. Mentre Franco trepitjava els drets de Catalunya (i els de tot Espanya), negava el reconeixement d'Israel i distingia els Governs àrabs anomenant-los «amics» -per a bona part d'Europa eren dictadures cruels i corruptes-, Catalunya admirava l'èpica d'un poble oprimit que havia creat un estat propi, recuperat la llengua i l'orgull i convertit un desert en un verger. El suposat caràcter treballador, pactista i comerciant dels jueus no feia res més que perfeccionar el mirall. A més a més, hi havia els quibuts, potser l'última utopia socialista. Però les guerres araboisraelianes van desbaratar el somni, l'ombra dels herois es va trencar i les fronteres del conflicte es van estendre per tot el món. Israel i Palestina també corren per les venes ideològiques de Catalunya. El catalanisme d'esquerres s'alinea amb Palestina; el conservador, amb Israel. I un se sent per sobre de l'altre. Exactament en la proporció d'un cap per cada deu.