De desallotjar a ocupar

Fa quatre anys el Barça també va guanyar la Champions. Un dia abans de guanyar-la, el conseller d'Interior de la Generalitat, Felip Puig, va donar l'ordre de desallotjar els indignats de la plaça de Catalunya. Va al·legar motius de seguretat, perquè podia ser perillosíssim que coincidissin en el mateix espai els indignats amb els seguidors del Barça que anirien a celebrar el títol. El desallotjament va deixar imatges brutals. Tot això succeïa cinc dies després que Convergència i Unió guanyés per primera vegada les eleccions a Barcelona. Han passat quatre anys. Només una legislatura. A Barcelona CiU no ha tornat a guanyar. I Puig avui és conseller d'Empresa i Ocupació (amb c no amb k). Ja no pot donar cap ordre de desallotjament. I si la donés, ara ja no hauria d'anar a una plaça, sinó als ajuntaments. Perquè l'esperit dels indignats de plaça Catalunya és el que s'ha colat en molts consis­toris.

Durant aquests quatre anys hem vist com a Catalunya molts van pretendre que la indignació del 15-M fos absorbida pel procés sobiranista, que ho inundava tot. I en part ho van aconseguir. Només s'ha de veure la capacitat de mobilització que han tingut els independentistes i la poca que s'ha vist en manifestacions contra les retallades en sanitat i educació, especialment sagnants a Catalunya. És clar que les manifestacions de caràcter social mai van comptar amb suport de l'aparell propagandístic i mediàtic de cap govern. Aquest panorama era ideal per als partits en el poder: l'incòmode descontentament social es canalitzava en una sola causa, el sobiranisme, a la qual el Govern no només se sumava sinó que també volia -i vol- capitalitzar.

L'estranya 'x' de l'equació

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però una x estranya s'ha colat en l'equació de la política catalana: les candidatures en comú que en el seu ideari han deixat en segon pla l'independentisme -sense renunciar al dret a decidir- i han col·locat la lluita contra la desigualtat com a objectiu. Dissabte la simbòlica plaça Sant Jaume es va omplir de gent il·lusionada. Una mobilització on la bandera estelada no era la protagonista. On el crit no era «in, inde, independència», sinó que es corejava el «sí que es pot». La imatge preocupa en molts despatxos, no només a Catalunya. També a Madrid. Quan en l'equació només hi havia el factor nacional tot els resultava més fàcil. Als d'aquí i als d'allà.

Ada Colau es va atrevir a dir als seus: «Traieu-nos si no fem el que vam dir». Que no tinguin cap dubte que els seus ho faran: són la parròquia de votants més autocrítica que hi ha. Però que tampoc tingui cap dubte que si fan el que van dir, els que la intentaran treure seran els mateixos que van desallotjar la plaça Catalunya fa quatre anys. Els mateixos que han tingut sempre la paella pel mànec. I que tampoc ara volen deixar-la anar.