Anar al contingut

El canvi climàtic i l'especulació

Blat, pa, pernil

Francesc Reguant

En tres anys hem viscut dues crisis de preus que amenacen la seguretat alimentària mundial

La collita de blat de Rússia s'ha vist seriosament afectada per la severa sequera i l'onada de calor que el país ha patit aquest estiu. Als fons especulatius els ha faltat temps per entrar massivament als mercats de futurs agraris i provocar una espectacular pujada dels preus del blat. Rússia, per assegurar-se l'aprovisionament de la població, ha paralitzat les exportacions de blat fins al 2011. Amb això ha afegit més raons per tensar els preus, i el blat de moro i altres cereals s'han sumat a les pujades.

Com calia esperar, s'ha incrementat el preu dels pinsos, i això ha tornat a posar en dificultats els ramaders. Finalment, el pa ha traslladat al consumidor els plats trencats. Tot s'assembla massa a la crisi de preus del 2007-2008 que va deixar com a seqüela 200 milions més de persones desnodrides: no es tracta només d'una estadística, són milions de tones de patiment i la porta per a la inestabilitat social i política. En la passada crisi, el detonant van ser els agrocarburants; aquesta vegada podem aventurar que ha estat el canvi climàtic, que cada vegada mostra més evidències.

Les crisis s'assemblen però les condicions actuals són diferents. Els països desenvolupats, després de l'impacte de la crisi economicofinancera, encara no han activat prou la demanda. Els preus del petroli es mantenen a uns nivells relativament alts però dins d'una tendència més o menys estable. Els nolis marítims estan avui quatre vegades per sota dels valors a què van arribar el 2007, s'han construït vaixells i la demanda no és la mateixa. I es disposa d'estocs suficients, una cosa que resulta decisiva enfront de l'especulació: els de la passada campanya de cereals són els més alts des del 2002. Dit en altres paraules, hi ha prou cereals. Fins i tot, encara que es tracti d'un mercat global, l'excel·lent collita local d'aquest any pot generar alguna sinergia positiva.

¿Podem dir, per tant, que el tema no passarà de ser un ensurt? Probablement, el preu del blat baixarà les pròximes setmanes i potser al blat de moro li costi una mica més, malgrat que és difícil que a mitjà termini s'arribi als preus inicials. No obstant, és el segon avís per advertir que les muralles de la seguretat alimentària comencen a presentar algunes esquerdes. Són les que produeix una demanda creixent després de l'enlairament dels països emergents i un increment incessant de la població, però també l'augment de producció d'agrocarburants. Aquest any, els Estats Units destinaran a etanol el 35% de la seva producció de blat de moro, cosa que no és irrellevant si tenim en compte que els Estats Units concentren el 40% de la producció mundial d'aquest cereal.

La demanda agrícola mundial no para de créixer. L'agricultura ha sabut respondre fins ara a aquesta exigència incorporant tecnologia i noves terres a la producció. Però aquest procés, real i encara amb notables possibilitats de desenvolupament futur, ni és il·limitat per raons físiques i mediambientals, ni es produirà de manera lineal. Mentre que la corba de demanda segueix una tendència uniformement creixent, l'oferta mostra una ruta molt més erràtica. Cosa que ens suggereix nous estrangulaments i amb això noves alarmes. És hora d'actuar.

S'han de regular els mercats de futurs per evitar que fons merament especulatius obtinguin ràpids beneficis a costa de desestabilitzar l'economia i dificultar la seguretat alimentària mundial. Fa anys que això se sap. No esperem que vingui la tercera alarma.

Durant els pròxims anys, els aliments, l'aigua i l'energia passaran a ocupar un lloc preferent de les nostres preocupacions econòmiques. Es tracta de pilars estratègics universals per al nostre desenvolupament i benestar. És el moment d'articular xarxes de coordinació i planificació global establint prioritats entre les diverses opcions productives i, sens dubte, anteposant entre totes elles la seguretat alimentària mundial. Això requerirà acords dins del marc de l'Organització Mundial de Comerç, que ha d'apostar per la introducció de vies de desenvolupament comercial específiques pel que respecta a productes estratègics com ara els aliments i l'energia. Es tracta de sostenir certs graus d'autoproveïment partint de l'agricultura local.

Una de les lliçons comunes que les dues crisis de preus (2007 i 2010) ens han deixat és que quan hi ha en joc la seguretat alimentària els països exportadors tanquen les fronteres. És el millor argument a favor d'una certa capacitat d'autoproveïment. Però, perquè això sigui possible, haurem d'establir entorns adequats perquè els nostres agricultors i ramaders obtinguin rendes estables i suficients. En cas contrari, ens arrisquem a haver de pagar molt més car l'entrepà de pa amb tomàquet i pernil que comprarem en alguna part llunyana del món. Sempre que en aquesta part llunyana del món tinguin prou pa, prou tomàquet i prou pernil. Economista.

0 Comentaris
cargando