Les dues Brussel·les

Més enllà de les institucions internacionals, de la bellesa de la Grand-Place i de la joie de vivre que desprenen els seus restaurants i cafès, hi ha una altra Brussel·les pobra, desfavorida, amb una enorme població d'origen magribí, on s'ha deixat germinar i florir la llavor de l'extremisme islàmic, que aquesta mateixa setmana ha donat lloc als sagnants atemptats de l'aeroport de Zaventem i del metro.

La ineficàcia dels serveis d'intel·ligència belgues, la servitud econòmica cap a l'Aràbia Saudita que promou l'extremisme islàmic wahhabita-salafista al país i el clientelisme polític per no perdre un vot de la nombrosa comunitat musulmana nacionalitzada s'han transformat a Brussel·les en un dels focus del gihadisme europeu.

La capital belga és una ciutat intrínsecament fracturada. Per començar, els seus 1,17 milions d'habitants viuen repartits entre les 19 ciutats diferents -cadascuna amb el seu propi alcalde, els seus propis serveis municipals i 6 diferents policies locals- que la conformen.

CENTRE HISTÒRIC

Brussel·les estrictament és només el centre històric, el pentàgon que envoltaven les antigues muralles, més unes prolongacions arbitràries en els seus extrems d'origen especulatiu (avingudes Louise i Roosevelt i el barri europeu) i econòmic (l'absorció de Laeken, Haren, Nader-Over- Heembeek, que van connectar la capital amb la residència reial i el port industrial de la cadena).

Al voltant d'aquest nucli històric central s'estenen els altres municipis que formen la regió capital belga i el que convencionalment s'entén per Brussel·les: Anderlecht, Auderghem, Berchem-Sainte-Agathe, Etterbeek, Evere, Forest, Ganshoren, Ixelles, Jette, Keokelberg, Molembeek, Sant-Gilles, Sant-Josse-ten-Node, Schaerbeek, Uccle, Watermael-Boitsfort, Woluwe-Saint-Lambert i Woluwe-Saint-Pierre.

XIFRES ENGANYOSES

Brussel·les, a l'albergar les seus socials dels bancs, les principals empreses del país i nombroses multinacionals, ofereix unes dades econòmiques distorsionats sobre el nivell de renda real dels seus ciutadans. El producte interior brut (PIB) per càpita és de 62.000 euros anuals, més del doble de la mitjana de la UE, segons indiquen les últimes dades d'Eurostat.

Aquest nivell de renda regional és el tercer més elevat de la UE després de Londres i Luxemburg, però emmascara una realitat completament diferent. Els ingressos nets disponibles per habitant a Brussel·les es limiten a 17.600 euros anuals el 2015, un 9,3% per sota de la mitjana de Bèlgica i un 16% per sota la mitjana de Flandes, segons l'Institut pour un Développement Durable.

A més la capital belga concentra els tres municipis amb menys ingressos disponibles per llar de tot el país: Saint-Josse-Ten-Node, Molembeek i Schaerbeek, segons el Servei Públic Federal de Finances. En aquests municipis, al costat d'una part de Brussel·les-centre, és on resideix la major part de la població d'origen magribí.

TAXA D'ATUR

La capital belga també es distingeix pel trist privilegi de tenir la taxa d'atur regional més elevada de tot el país: el 18,2% el febrer passat, comparat pel 7,9% de mitjana belga, segons les dades oficials. La xifra real, però, supera el 20%, ja que de les estadístiques s'han exclòs els que havien esgotat els tres anys de prestacions d'inserció. Un terç dels habitants tenen uns ingressos per sota del llindar de la pobresa i el 22% viu en llars sense cap ingrés perquè no treballa ningú.

El 51,8% dels que treballen a Brussel·les resideixen a les poblacions de la perifèria de la capital, on les vivendes són més barates i la vida familiar resulta més acollidora, segons un estudi recent del govern regional. Per això, la capital belga pateix una penúria endèmica de recursos financers, ja que aquestes persones paguen els seus impostos a Flandes o a Valònia. Aquesta manca de fons públics adequats ha contribuït a la pauperització d'un terç de la població de Brussel·les i la marginalització d'àmplies zones de Brussel·les, Molembeek, Anderlecht, Schaerbeek i Saint-Josse.

QUATRE GOVERNS

La manca de recursos és fruit també de la mesquinesa del Govern federal, de la política d'austeritat i del pols entre flamencs i francòfons pel control de la capital belga. Brussel·les, la població és francòfona en un 90%, és també la cobejada capital flamenca i la seu del Govern i el Parlament regional de Flandes. Brussel·les té la particularitat d'albergar quatre governs (federal, regional de Brussel·les, regional de Flandes i de la comunitat francòfona) i quatre parlaments (federal, flamenc, Brussel·les i comunitat francòfona).

Així mateix, el favorable sistema fiscal belga per als rendistes i els grans patrimonis ha potenciat que molts europeus amb grans fortunes, especialment francesos, escollissin la capital belga com a lloc de residencia. Com a capital de la UE i seu de l'OTAN, Brussel·les compta 40.000 persones treballant per a la UE i els seus organismes, 20.000 'lobbistes', milers d'executius multinacionals, 13.500 empleats en organitzacions internacionals o intergovernamentals alienes a la UE, 22.700 estudiants en escoles internacionals i un miler de periodistes, segons un informe del Govern regional de Brussel·les.

NOMBROSES AMBAIXADES

La majoria dels països europeus, com Espanya, tenen tres ambaixades a la capital belga: davant la UE, l'OTAN i Bèlgica. Les representacions diplomàtiques a Brussel·les superen les 180. Per això, la capital belga compta amb 5.400 diplomàtics, gairebé el doble que Washington. La seva dimensió internacional també ha convertit la capital belga en la successora de Berlín com a centre de l'espionatge mundial després del final de la guerra freda. Als tradicionals objectius polítics i militars s'hi han sumat els interessos econòmics i tecnològics, com va detallar el periodista d'investigació Kristof Clerix en el seu llibre 'Les services secretes étrangers en Belgique'.

Tot això converteix Brussel·les en una ciutat d'estrangers. El 22,5% de les seves 1,17 milions d'habitants tenen la nacionalitat d'un altre país de la UE, el 33% són estrangers (UE i resta del món) i el 55,8% tenien al néixer una nacionalitat estrangera. D'aquests últims, gairebé el 23%, majoritàriament magribins, s'ha nacionalitzat belga.

El món cosmopolita dels eurofuncionaris, diplomàtics, 'lobbistes' i executius que habiten a les millors zones de la capital xoca no només amb els barris desfavorits de la immigració, sinó també amb els belgues menys afortunats, que retreuen a aquesta immigració de luxe l'encariment del cost de la vida i de l'habitatge a la capital, per les seves inabastables nivells retributius.

ASSALTS A LES COMISSARIES

La manca de recursos i la desídia policial han provocat en les últimes dècades la proliferació de zones fora de la llei als barris més pobres. El 2009, per exemple, un grup va destruir amb ampolles incendiàries la comissaria de Cureghem en una zona conflictiva d'Anderlecht. Les autoritats van trigar més de dos anys a reconstruir-la i, des de llavors els atacs a altres comissaries han continuat.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

A principis de la dècada dels 80, quan Espanya ultimava les negociacions d'adhesió a la UE, amb prou feines es veia una dona amb el mocador islàmic als carrers de Brussel·les. Ara, barris sencers de la capital semblen extrets d'un país integrista àrab i la capital belga ja compta amb una població musulmana que representa entre el 26% i el 33%, segons els estudis.

Aquest canvi cultural radical és conseqüència de l'actiu proselitisme realitzat per l'Aràbia Saudita des de la Gran Mesquita i el Centre Islàmic de la versió extremista wahhabita-salafista, que rebutja els valors europeus i els considera contraris a la fe islàmica. L'expansió de l'extremisme islàmic, la proliferació de mesquites salafistes a Brussel·les i les seves simpaties pel gihadisme han creat una àmplia xarxa social que han convertit el país en el principal exportador europeu de combatents a Síria (en percentatge de la seva població). Sense anar més lluny, aquesta mateixa xarxa social va facilitar que Salah Abdeslam pogués eludir la policia durant quatre mesos, malgrat ser l'home més buscat després dels atemptats de París.