Frederic Amat: "Fins i tot un porter jutja la meva façana. ¡És fantàstic!"

Besnét de Josep Espasa -fundador de l'enciclopèdia Espasa- i germà de l'escriptora Núria Amat, va estudiar a l'escola Patmos, dirigida per Emili Teixidor, va ser un precoç deixeble de l'escenògraf Fabià Puigserver a l'escola Estudis Nous i va començar Arquitectura, que va abandonar a mig camí. Ha viscut a Mèxic, el Brasil, Nova York i el Japó. Els viatges i la voluntat d'explorar llenguatges -ha fet escenografies, cartellisme, escultura i cine- marquen la seva trajectòria artística. Entre les seves actuacions a Barcelona hi destaquen el 'Mural de les Olles' (2000), entre el Mercat de les Flors i l'Institut del Teatre; el 'Mur d'ulls' (2011), a la façana de l'Hotel Ohla, i 'Solc' (2014), el seu homenatge a Espriu als Jardinets de Gràcia. La seva proposta d'intervenir a la façana del Liceu ha aixecat aquesta setmana una baladrera campanya de crítiques, però també de secret

6
Es llegeix en minuts
Núria Navarro
Núria Navarro

Periodista

ver +

Quan les flames van cremar el Liceu, el 31 de gener de 1994, Frederic Amat estava a l'assaig del Roberto Zucco de Lluís Pasqual a Sant Petersburg. Xoc. Quatre anys després, va presentar a concurs un projecte per decorar el sostre de la sala i el va guanyar Perejaume. Fracàs. Ara ha mostrat un esbós de la seva idea per «realçar» la façana del teatre i s'ha armat un sacramental. ¿Masoquista? No. L'artista està convençut que el seu tuning serà bo per al coliseu líric, per al barri i per a la ciutat sencera.

-Centra, gairebé, una qüestió d'Estat.

-He sigut objecte de la primera declaració del nou conseller de Cultura, Santi Vila, cosa que agraeixo. Jo esperava la polèmica, però no em pensava que cuejaria tants dies. La dono per bona. La cultura només està viva en la mesura que pertorba.

-Una cosa és pertorbar, i una altra ser el blasmat agent pertorbador.

-Sóc conscient que estic jugant amb el temple de l'òpera de la ciutat, però també que faig visible una necessitat: la façana actual no és digna del gran teatre. Necessita una presència majestàtica que no té. Les grans aventures que ara tots celebrem van tenir el seu moment de polèmica, fins i tot de confrontació. Però van ser possibles gràcies a la gosadia d'artistes i mecenes. ¡Doneu-me un vot de confiança! I confiança significa no tenir por.

-¿Vostè hi confia?

-L'art no és per als porucs. I si en algun moment sobrevé el temor, de nit busco llum.

-Doni llum als hostils.

-Tots hem fet un «ohhh» quan hem estat asseguts a la sala i s'obria la gran cortina. Però cap de nosaltres, quan hem passat pel davant del teatre, hem dit: «Uau». La gent fotografiava abans la Casa dels Paraigües que el Liceu.

-¿Potser no calia?

-El «uau» que pretenc no és un «uau» d'espuma. És un preparar l'espectador per entrar a l'espai de la representació. ¿Què ha de fer la façana d'un teatre al segle XXI? Donar una solució que no es va donar en el passat. El 1946 l'arquitecte va dimitir i la cosa es va deixar a mig resoldre.

-Ja. Però les crítiques li deuen fer mal, com a tothom.

-Ratifiquen el projecte, perquè només amb l'enunciat ja se l'està jutjant. Encara no he tingut la possibilitat de mostrar els 100 dibuixos, ni la maqueta... ¡No es pot segar l'herba abans que doni llavor! Insisteixo, la polèmica és bona sempre que no vingui del territori de la negativitat. Si hi ha negativitat, dius: «¡Home! Em talleu les ales!».

-A les xarxes -i no xarxes- el que hi circulen són més cards que flors.

-No ho segueixo, la veritat. No he nascut per a la xarxa. He rebut moltíssims missatges de suport. Però, ¿sap què és el més curiós? Els negatius fan molt soroll, mentre que la gent intel·ligent -alguns de primeríssima línia, els noms dels quals sortiran a la llum algun dia- m'envien missatges o em truquen per dir-me «endavant», «bravo».

-¿Permet repassar algunes pulles?

-Vinga. Sóc un home-anunci a qui han penjat totes les etiquetes. I no tan sols a mi. Se les pengen a ells mateixos.

-¿A ells mateixos, diu? ¿A qui?

-El cercle obert [l'anell] que proposo representa la planta del teatre romà de Vitruvi dibuixada per Palladio. És el públic. Així que si diuen «és un pírcing», el públic és un pírcing.

-Un altre. «Es convertirà en un rocòdrom per a temeraris i lladres».

-¿Què és un rocòdrom?

-Una estructura d'escalada.

-Si vas pel carrer pots fer acudits de tot, ¿oi? He rebut un whatsap que em deia: «T'entenc perquè fins i tot el meu porter està jutjant la teva façana». ¡Fantàstic! He aconseguit que gent que no ha anat a l'òpera faci una reflexió.

-Un crític d'òpera ha dit: «Serà ideal perquè s'hi aposentin els coloms i caguin a plaer».

-¡Impossible! Si s'aposenten en qualsevol punt del cercle, tret d'un, relliscaran com un tobogan.

-Serà «una façana humiliada», afegeix un il·lustre cronista de la ciutat.

-A vegades la ploma es converteix en espasa i en comptes de donar llum, dóna foscor. El meu diàleg de la contemporaneïtat amb la història està basat en el respecte. Entro descalç amb una sola alternativa, molt pensada. Realçar la façana, no humiliar-la. La meva intervenció no mutila l'edifici i a més és reversible.

-Els tacs dels seus anells no són els d'un quadro de saleta d'estar.

-Estic convençut -i ho dic sense vanitat- que la ciutat se la farà seva, com la façana de l'Hotel Ohla de la Via Laietana. La gent ja diu al taxista: «A l'edifici dels ulls».

-Tota la controvèrsia, ¿què explica de la societat barcelonina?

-Que necessitava debat.

-¿Debat sobre una icona burgesa?

-En l'incendi del 94 també es va cremar tota una manera d'entendre el Liceu. Avui és de la ciutat.

-Deu ser de la ciutat, però l'abonament de temporada ronda els mil euros.

-Vet aquí el problema. ¡Que ajudin la cultura! No pot ser que no hi hagi llei de mecenatge, ni el 21% d'IVA, ni la reducció d'un 30% del pressupost. Catalunya va aguantar la resistència al franquisme gràcies a la cultura. I avui gent com Cesc Gelabert ha tancat la companyia, els poetes fan de cambrers... Tot i això, que ho posin difícil no significa rendició.

-Va firmar un manifest que denunciava que la cultura és corporativa i parroquial.

-¡N'he firmat tants! Crec que hem passat del Barcelona posa't guapa al Barcelona segueixes digna. Tinc dues criatures, d'11 i 3 anys, i em llevo i ja no penso en mi, com abans, sinó a deixar-los un món més digne, just i culte. I la cultura només és viva en la mesura en què és conflictiva.

-Això ho subscriuria Ada Colau, que no veu amb bons ulls el seu pla. 

-Colau em cau simpàtica. Té un somriure que em convenç.

-Adulador.

-Segur que percep que no és només una obra per al plaer dels ulls, sinó que té una dimensió social. La instal·lació fa que un carrer perdut, Sant Pau, s'obri cap a la Rambla del Raval i la Filmoteca. S'hi dóna una dimensió d'imantació. En fi... El mateix director general del Liceu va trigar quatre dies a pair el projecte. Si em deixen volar, serà un vol que farem tots junts.

-La cosa està en stand by. Escolti, ¿és masoquista?

-¿Jo? ¿Per què?

-El Liceu sempre li ha donat maldecaps.

-Ja ho veu, he tornat després que no triomfés la meva proposta decorativa per al sostre.

-Llavors va parlar de «fracàs».

-Per perfilar els nous òculs vaig fer gairebé 100 dibuixos. ¿Qui perd un concurs i fa salts d'alegria?

-Li van prometre que exposarien la seva maqueta, no ho van fer i es va enfadar.

-No es va complir el pacte de cavallers, no. Els responsables d'aquell moment van dir que no es podien permetre la polèmica.

-I, potser enfadat, va dir que la remodelació era «extemporània».

-Però comprensible, perquè la sala d'un teatre és una escenografia. Van posar purpurina, van repetir motllos... I jo crec en la contemporaneïtat. Si féssim cas a l'opinió del lloc comú, encara aniríem en tartana. I jo no vull anar en tartana. Quan tens una idea clara és el moment de preguntar-se: «¿I tot el contrari?».

-No és el cas actual.

-Tota aventura creativa ha d'anar riu endins a la recerca del tresor amagat.

-Afany que té peatges.

-Als 16 anys em vaig preguntar què volia i vaig trobar la solució en el poeta Joan Brossa. Ell deia: «¿Què fem? ¿On anem? ¿D'on venim? Però aquí tenim una capsa de llapis de colors». Jo vull anar-me'n amb la capsa de colors. El gran plaer és veure, però encara ho és més veure el que no s'ha vist.

Notícies relacionades

-El seu besavi, el fundador de l'enciclopèdia Espasa i un fix del Liceu, no veurà la seva obra. ¿Què creu que diria?

-Ni idea... El que sí que sé és que estarà content amb la meva peça a la Vinya dels Artistes, que inauguraré al juny a la Pobla de Cérvoles, d'on van sortir ell i el seu germà per a l'aventura barcelonina. Aquesta no tindrà polèmica.