La paulònia, el 'fórmula 1' dels arbres

Les paulònies, un gènere d’arbres d’origen asiàtic encara molt desconeguts a Espanya, s’estan fent un lloc en el sector europeu dels cultius forestals per la seva extremada capacitat de creixement. Ni els eucaliptus ni els pollancres li fan ombra. «En uns vuit o 10 anys després de la plantació ja estan preparades per ser talades i per utilitzar la seva fusta», explica Manuel Esteban Lucas, investigador de la www.uclm.es, a Albacete, que porta a terme diversos estudis per avaluar la velocitat vegetativa i l’interès comercial. En el cas d’un pinastre, per exemple, es necessiten diverses dècades perquè la tala sigui rendible.

A Catalunya es tracta d’un cultiu encara molt escàs, gairebé experimental, però a Extremadura, Castella-la Manxa i Huelva, entre altres territoris, s’ha començat a plantar com una prometedora alternativa a productes agrícoles. Al marge de la seva velocitat de creixement, la fusta de paulònia destaca per la seva «lleugeresa, manejabilitat i resistència», afirma Neus Aletà, in­vestigadora de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries ­(IRTA). Aquestes característiques són òptimes per a planxes de surf i esquí, instruments musicals, persianes i elements del sector de l’automoció. «Encara que la gent no ho sàpiga, molts mobles ja porten algun component de paulònia», prossegueix Lucas.

PER A L’ESTRANGER

Si les condicions són propícies, els exemplars que es venen en test fan entre 15-20 centímetres i, una vegada plantats al camp a la primavera, arriben a uns quatre metres en menys de cinc mesos, posa com a exemple l’enginyer tècnic agrícola Josep Maria Grau, responsable de l’empresa In Vitro Paulownia 112, ubicada a Sant Feliu de Llobregat, que comercialitza un híbrid de desenvolupament propi amb un rendiment molt elevat. «Tots els que ho proven volen augmentar la plantació», comenta Grau, que recorda que el 80% de la producció se’n va a l’estranger. «Aquí és una gran desconeguda, però nosaltres ja en venem a 20 països –afegeix–. No és una fusta noble com el roure, però té moltes aplicacions».

 Lucas considera que els territoris més proclius al cultiu de paulònies són les hortes de rius i zones de plana no gaire seques o amb regadiu, «encara que els seus requeriments d’aigua són molt inferiors als del blat de moro». El terra ha de ser fresc, ben airejat i amb certa profunditat. «Ocupa un nínxol semblant al del pollancre», resumeix l’investigador. «A Castella-la Manxa s’està plantant en llocs marginals, una mica per provar, com a complement a la renda de l’agricultor, però és previsible que el cultiu augmenti», pronostica. «Tot i ser un arbre exòtic, a Espanya no ha demostrat capacitat invasiva –afegeix Grau–. Tampoc esgota el sòl, com sí que fa l’eucaliptus».

RESISTENT A LES GELADES

Notícies relacionades

8 races de gats sense pèl

Aliments tòxics per als gossos: quins són perillosos i riscos

La paulònia, que perd la fulla a l’hivern, resisteix bé les gelades –«en cultiven fins i tot a Moldàvia i Ucraïna», posa com a exemple Grau– i comença a vegetar a partir dels 12°. A partir dels 40° el seu creixement es frena, però no mor. «Està en expansió en països de climes molt diferents» afegeix Aletà. El que no suporta són els sòls entollats, que poden arribar a ofegar les arrels.

L’obtenció de fusta és l’objectiu essencial del cultiu de paulònies, encara que són arbres també molt interessants per frenar l’erosió del sòl i fins i tot com a eina per mitigar el canvi climàtic a causa, com admet l’ONU, de la seva gran capacitat per absorbir el carboni atmosfèric. Finalment, també són molt atractius com a arbres urbans degut a les seves flors violetes, sobretot l’espècie Paulownia tomentosa. En canvi, degut a la gran quantitat de cendra que generen i a les traves a les re­novables a Espanya, el seu ús per a pèl·lets de calderes potser no és tan prometedor com es va preveure en un principi.