Trump i Kim Jong-un, dos piròmans amb el botó nuclear

En un míting recent a Arizona, Donald Trump es va felicitar per l'aparent èxit de la seva política dissuasòria cap a Corea del Nod. Només unes setmanes abans havia amenaçat de llançar una pluja de “fúria i foc” contra el règim de Kim Jung-un si s'atreveix a posar en perill la seguretat dels Estats Units i, en la ressaca d'aquelles declaracions, la retòrica nord-coreana va amainar i els assajos amb míssils es van aturar. “Estan començant a respectar-nos”, va dir Trump orgullós davant milers dels seus seguidors. No va ser més que un miratge perquè Pyongyang va tornar a disparar dilluns, aparentment un míssil balístic de mitjà abast que va sobrevolar el territori japonès activant els protocols d'emergència a Tòquio.

Pal i pastanaga

Als passadissos de Washington, el problema de Corea del Nord no és nou. Des dels anys 90, quan la península va tornar a estar a punt d'una guerra, tots els seus presidents han recorregut a diferents estratègies per tractar de desarmar la dinastia Kim amb fórmules que han oscil·lat entre el pal i la pastanaga, entre les sancions i l'ajuda econòmica. Bill Clinton va transferir milers de tones de petroli al règim i li va prometre 4.000 milions de dòlars per construir un reactor civil a canvi que renunciés al seu programa nuclear. Bush el va incloure en el seu "eix del mal" i va optar inicialment per les sancions, però després que Pyongyang respongués retirant-se del Tractat de No-Proliferació Nuclear va tractar de negociar i va acabar regalant-li ajuda humanitària a canvi d'un desarmament que mai es va produir.

Res ha funcionat. Tampoc la “paciència estratègica” d'Obama, una aposta per contenir el règim a base de sancions i ciberespionatge. El demòcrata va acabar convencent-se que s'havia de negociar, encara que no va dubtar d'amenaçar amb “tot el poder militar dels EUA” quan va veure que li donava allargues i que el relleu generacional a Corea del Nord només va portar més assajos balístics i nuclears.

Si fa no fa iguals

Amb Trump al poder, la tensió ha tornat a arribar a cotes alarmants. Les seves fanfarronades a Twitter aparentment busquen la dissuasió, però amb el piròman de Kim Jong-un a l'altra banda, només han aconseguit posar en marxa una escalada de conseqüències imprevisibles. El dictador de les sabates amb alces sembla haver trobat en el novaiorquès una mena d''alter ego'. Tots dos són extremadament impulsius i volubles, susceptibles i egòlatres, tendents a les exageracions i al llenguatge flamíger, una combinació explosiva quan es tracta dels líders de dos potències nuclears. “Les solucions militars ja estan leistes, preparades i carregades, en cas que Corea del Nord actuï de forma imprudent”, va escriure el nord-americà a les xarxes l'11 d'agost.

Notícies relacionades

Corea del Nord llança un míssil que sobrevola el Japó

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Des d'aleshores la seva Administració s'ha dedicat essencialment a desmentir-lo. El secretari d'Estat, Rex Tillerson, i el de Defensa, James Mattis, van escriure aquesta setmana al 'Wall Street Journal' que el seu país “no té interès en un canvi de règim o en una reunificació accelerada de la península” i que està “disposat a negociar”. Altres han dit que l'opció militar no és realista perquè el cost per a Seül i Tòquio, on Washington té desenes de milers de soldats, seria devastador. De moment, pressionen la Xina perquè faci quadrar el seu aliat i exhibeixen múscul militar a la península a mode de dissuasió.

Però Trump és imprevisible i molt feble internament. No seria el primer president d'utilitzar la guerra com a cortina de fum per desviar l'atenció i guanyar-se el suport popular. Mentrestant, els riscos d'un error de càlcul segueixen augmentant. “El perill de la pugna actual és que la psicologia dels dos protagonistes, líders amb grans egos, molt susceptibles i partidaris de les solucions maximalistes, porti algun d'ells a tensar massa la corda”, va escriure a 'Newsweek' el professor de la Universitat de Cambridge John Nilsson-Wright.