La càpsula del temps de Jordi Parramon

La casa on Jordi Parramon (Manlleu, 1967) va viure la major part de la seva infància va estar 33 anys tancada. La família va canviar de domicili i aquella casa va quedar intacta, sense que ningú travessés el llindar ni toqués un objecte, com una càpsula del temps esterilitzada. El 2011, Parramón hi va tornar i va redescobrir el paper pintat amb dibuixos de motos de la seva habitació, les cassets de Joe Jackson, l'ampolleta de perfum de la seva mare, el sabó del rentaplats, els catàlegs turístics de velles vacances, els àlbums de fotos, les pel·lícules en súper 8… Abans de buidar-ho tot, va guardar l'imprescindible i va retratar els espais congelats en el temps: el material que compon l'exposició Who am I?,que, emmarcada dins del Docfield>14, es pot veure a la galeria H20 de Bar­celona fins al dia 27.

«Posar el passat al seu lloc és una forma de teràpia perquè la vida flueixi. L'exposició és una manera d'honrar els meus pares, la meva família; una història d'amor envers la meva mare, una manera de posar-ho tot al seu lloc. Penso que recuperar els vells objectes familiars, els records, i exposar-los en una galeria és donar un bon lloc a tot», reflexiona Parramon, que un dia va ser un reconegut xef amb un restaurant a Vic, anomenat com ell, que va tenir una estrella Michelin entre els anys 1996 i 2000, any en què va decidir abandonar l'alta gastronomia per dedicar-se a una cuina de menys retòrica i a l'estudi de l'alimentació saludable, la psicologia i la fotografia.

«Sempre he sentit passió per l'àlbum familiar. De petit jo guardava les fotos, les ordenava, i la meva mare s'enfadava. El meu avi i el meu pare eren aficionats a la fotografia. Tenim milers de fotos. Tothom té la seva història, i aquesta és la meva. De vegades busquem per tot el món i solem tenir-ho tot a casa», explica Parramon, bolcat en la indagació interior, el busseig emocional. «Les coses, sempre, han de sortir de l'ànima».

DARRERE ELS FOGONS / A Parramon, en efecte, tot li surt de l'ànima: un tipus en recerca constant. Allunyat de la gastronomia per decisió pròpia, recorda amb afecte aquells excitants anys darrere els fogons, tot i que ara com ara sembla una etapa superada. «No renego d'aquells anys, al contrari. Sense la cuina no podria haver fet res del que he fet després». Van ser anys d'efervescent activitat. No havia transcorregut ni un any des de l'obertura del restaurant quan va rebre l'estrella el 1996. «Era la primera vegada que passava amb tan poc temps oberts. D'alguna manera, em va tocar obrir un camí a Osona. Després em va ajudar l'estrella de Nandu Jubany. Suposo que la gent devia pensar que si érem dos, no devíem ser tan estranys», fa broma l'excuiner, el plat insígnia del qual, les tripes de bacallà amb regalèssia i patates estofades, es va convertir en un clàssic instantani. «Me'n recordo de quan apostàvem amb Joan Roca qui tindria la segona estrella...».

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

RENÚNCIA A L'ESTRELLA MICHELÍN / Parramon, amic de la vida simple, humanista, estretament vinculat a la naturalesa, va baixar del tren en marxa amb prou feines quatre anys després. «Volant a Milà per impartir un taller, em vaig parar a pensar: 'Però què hi vas a fer allà, si hi estàs anant i ja en vols tornar'. La cuina m'agradava, però m'ocupava 17 hores i em privava de tot. Vaig veure que hi havia un concert de Springsteen. Vaig passar de la xerrada i vaig anar a veure el Boss. L'endemà ho vaig deixar tot». Va tornar l'estrella, va viatjar pel món, va visitar països en conflicte, va fer fotos de restaurants de carretera i, sobretot, va reprendre la seva passió per la psicologia i l'antropologia. Després, obriria el Cardona 7, una aposta més senzilla per platets i tapes que tancaria el 2011, quan ja ho havia dit tot.

Ara Parramon està bolcat en l'estudi de l'alimentació com a font de salut i connexió amb la vida. «La gent ha de ser conscient de la importància dels aliments per a una bona salut. Jo vaig descobrir que era celíac i des que menjo de manera equilibrada em trobo molt millor. Ara estic preparant un llibre on intento relacionar els efectes de l'alimentació inadequada en el cos, l'aparició del càncer i l'agressió de l'home a la naturalesa; la necessitat de veure l'ésser humà i la mare terra com a elements harmònics, no separats», anuncia Parramon. El seu tracte afable i parla reposada contrasten amb la seva imparable activitat mental i creativa, sempre en fase de centrifugat. «M'agrada sentir-me connectat a la vida verdadera».