Georgie Dann: "Me n'he anat al Carib perquè no em surten gales"

Durant tres dècades, Georgie Dann va anar per tot Espanya inaugurant oficialment l'estiu. Però aquest any, per tres tristes gales que li havien sortit, ha preferit penjar la corbata de llacet i marxar de vacances. Per sentir-nos menys orfes, ha enllaunatA viajar, a viajar,unsingleque aprofita la música deCarnaval, Carnavalper publicitar l'agència de viatges d'uns magatzems. Aquesta entrevista es fa a través del mòbil, sense saber inicialment la ubicació exacta de l'artista francoespanyol.

-¿I on diu que és vostè?

-Al Carib. Després de treballar en la cançó d'El Corte Inglés, m'he agafat un descans.

-¿Descans? «Un estiu sense Georgie Dann és com un Nadal sense Pare Noel».

-Això canten els de La Banda del Capitán Canalla, sí. Doncs ja ho veu. És la primera vegada en tota la meva vida que faig vacances al juliol. Els ajuntaments d'Espanya estan malament. No tenen diners i, si en tenen una mica i fan festa, els ciutadans critiquen el malbaratament. ¡Ja no hi ha ni festa! Així que ara sóc a Jamaica, recordant a cada passa Bob Marley. Però no cregui que estic amb les mans a la butxaca, ¿eh? Estic acabant moltes cançons i perfilant un projecte sorpresa. Com que m'he emportat el magnetòfon, no hi ha problema.

-No el noto gaire preocupat.

-Doncs no és gens fàcil dir-ho a les ballarines, als músics i als tècnics: «Mireu, aquest estiu no farem res». Però sóc un optimista i procuro mirar al futur. Tinc energia i el meu cap sempre està maquinant coses.

-¿Mai ha tingut cap baixada?

-Abans que La Banda del Capitán Canalla reclamés la meva tornada, vaig estar quatre o cinc anys que no vaig fer res. Però la cançó i l'afecte de la gent em van donar forces. I fa dues temporades que els d'El Corte Inglés em diuen que, després de provar amb diversos artistes, mai els havia anat tan bé un anunci com amb les meves cançons. L'any passat fins i tot vaig rebre premis, com l'Ampe a la millor campanya publicitària.

-És un consol.

-Només sé que on em poso, destaco. Mai sóc a segona fila. Paso de generació en generació. I quan s'està durant molts anys a dalt, sempre hi ha detractors, gent gelosa. Alguns periodistes han dit «ostres, ¡aquest tio una altra vegada!», com si els molestessis. Hi ha qui ha assegurat que no tinc qualitat. Però jo passo. ¿Sap per què?

-No, senyor.

-Perquè he arribat a Jamaica pensant: «Aquí no em coneix ni Déu». Doncs no hi ha un hotel on entri i no senti: «¡Però si és Georgie Dann!», «Georgie, no te'n recordes que vas venir al meu poble, a Alacant». Tot són petons i invitacions a dinar. No em puc amagar enlloc. De manera que mentre la gent m'estimi, hi haurà Georgie Dann.

-És que és una raresa, una au fènix de la música lleugera.

-Sóc capricorn. Quan se'm fica una idea al cap, vaig fins al final. I sempre surt.

-Alguna vegada ha sortit a contrapèl, com El chiringuito.

-¡Ah, sí! Quan vaig acabar l'àlbum, el vaig portar a la discogràfica i els vaig dir que s'havia d'apostar perEl chiringuito.El van escoltar i em van telefonar: «És una broma, ¿no?» «¡Fins on hem arribat!» «¿Se t'ha acabat la inspiració?» «¡Això de 'si tastes la meva sardina' és una grolleria!»

-Quina bronca.

-Jo els vaig contestar: «Si sortissin dels seus despatxos i anessin a la Costa del Sol, se n'adonarien del munt de plats de sardines que serveixen als xiringuitos». Em vaig quedar molt trist. A mi una cançó em costa sis mesos de feina. S'ha de compondre, fer els arranjaments i, a l'acabar, quan penses que has fet una cosa gran, esperes que et diguin: «Bé, no està malament». Però que gairebé t'ho tirin a les escombraries...

-El disc va sortir.

-Sense cap promoció. Però les vendes es van disparar a tot arreu. A Holanda, a Bèlgica, a Grècia, a Espa-nya... La discogràfica va acabar regalant-me un rellotge d'or.

-Com a mínim. A La barbacoa no li van posar tants entrebancs.

-Doncs no estaven gaire animats, no. Vaig tenir la sort que vaig fer una publicitat de Mitsubishi al pol Nord. Em van demanar que els avancés un tros de la cançó de l'estiu i els vaig cantarLa barbacoa. ¡Vaig estar dos anys en pantalla!La barbacoaes va ficar en totes les cases. Jo sé que en la meva parcel·la tinc la raó.

-Un genet solitari.

-Sempre he tingut fe en mi. Quan m'han fet fora per la porta, jo he entrat per la finestra. Molts em diuen el rei de l'estiu amb menyspreu, però durant anys i anys el disc de RCA que funcionava era el de Georgie Dann.El bimbó, Mami qué será lo que tiene el negro, Macumba, El negro no puede...

-Clàssics del doble sentit.

-Jo canto el que canto. Quan va sortirLa barbacoava ser l'època en què es van destapar un munt de casos de corrupció i en un diari nacional va sortir un article amb la meva lletra i, al costat, la seva interpretació. I jo vaig pensar: «¡Què sabrà aquest tio!». Quan parlo de xoriços, parlo dels de carn.

-¿No hi ha cap més sentit?

-La cançó se'm va ocórrer quan improvisàvem una barbacoa després de fer un reportatge al qual tothom havia arribat tard. Al ser un àpat participatiu, es va crear tan bon ambient, hi havia tanta alegria, que em va sortir la lletra. Per cert, parlant de xoriços...

-¿Què els passa?

-Uns dies abans de sortir del viatge, vaig anar al Carrefour a comprar material per a la barbacoa i, on abans trobaveschorizos para barbacoa, ara hi hachorrizos parrilleros.¡Fins i tot el nom ha inspirat Georgie Dann!

-Amb els temps que corren, hauria de reconsiderar això del doble sentit.

-No, no. Les meves lletres són blanques i alegres. Crec que la vida s'ha de viure i donar les gràcies si estàs bé. Últimament han mort molts companys meus, molts... Que tot et funcioni és una benedicció.

-Ja ha superat els 70.

-En tinc menys dels que posa la Viquipèdia, ¿eh? És igual, que cadascú em faci tan vell com vulgui. El cert és que és poc habitual el matí que no passo una hora a l'aigua, nedant, sigui hivern o estiu.

-De jove ja anava per a as de l'estil papallona.

-Nedava a la mítica Piscine des Tourelles de París. Però els meus passos es van encaminar a convertir-me en clarinetista de filharmònica.

-¿De debò? ¿I com va anar a parar al cachete con cachete?

-A París hi havia tots els grans del jazz al meu abast, en clubs com el Blue Note. Recordo que va venir Stan Getz amb el seu saxo tenor i jo vaig anar corrents a comprar-me'n un. Encara avui em sé solos sencers d'ell. Vaig formar part d'un quintet i la revistaJazz Hot em va donar un premi. Jo no he estat mai dedo, mi, sol, do, ¿eh? Sé harmonia. Després vaig començar a fer cançons per als altres i em vaig llançar als festivals, com el de Mallorca, el 1966. Allà vaig cantar el meu«Ay mamá, mamá / ay mamá, mamá / ay mamá Mallorca / es mi felicidaaaad».I em vaig enamorar dels ritmes llatinoamericans. Mai s'ha d'estar quiet. De tot se n'aprèn.

-Ara li fan la competència els seus fills Patricia i Paul, els Café París.

-Mai els he donat la meva opinió. Ells no volen serfills dei jo ho respecto. Han tret un disc,Huracán, i me'l van ensenyar quan ja estava al carrer. Patricia, que té dues carreres, escriu lletres molt boniques i elegants. I Paul, que fa tercer de Màrqueting, és un gran músic. De petitó ja li vaig posar una estricta concertista russa perquè li ensenyés a tocar el piano. Al principi l'avorria, però va acabar agradant-li. Ara no em necessita per fer arranjaments. També he tingut sort amb ells.

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

-Llàstima que se n'hagi anat a la francesa. Ni cançó de l'estiu com déu mana, ni treure el cap per la tele...

-Si volgués, estaria dia i nit a la televisió. Però em truquen per omplir forats o per als programes del cor, i això no m'interessa en absolut. En aquesta professió s'ha de saber dir queno. Pel que fa a la cançó... No n'hi ha una altra que soni tant comA veranear, a veranear... Si té una ràdio a mà, engegui-la i ho veurà. H