Girona i les històries dels catalans en Primera

 

El Girona s’ha convertit en el vuitè club català que arriba a Primera Divisió en els 89 anys d’història de la Lliga. En total i fins ara, 61 equips han sigut els afortunats a tot Espanya, encara que algunes institucions ja hagin desaparegut i altres ressuscitessin després de ser liquidades per crisis econòmiques.

En el recompte, realitzat de manera lineal a la seva presència en la millor escena, el van precedir el Barça, l’Espanyol, l’Europa, el Gimnàstic de Tarragona, el Lleida, el Condal i el Sabadell. El recorregut de les dues superpotències ja és prou conegut. Blaugranes i blanc-i-blaus van estrenar la competició juntament amb l’Europa de Gràcia, que es va mantenir entre l’elit durant tres campanyes liderat pel seu golejador, el llegendari Manuel Cros, i altres icones com Alcoriza i Gámiz. Des del 1931 no va tornar a repetir sort.

El Nàstic suma quatre temporades en dues èpoques allunyades en el temps. Gràcies al seu llavors pròcer Agustí Pujol, el desaparegut camp de l’avinguda de Catalunya va acollir els millors en temps de postguerra, entre el 47 i el 50, capitanejat per velles glòries encara recordades a Tarragona com Peralta, Taltavull, Camilo Roig o Andreu Català i el reforç de veterans provinents de les Corts, tipus Balmanya, Babot, Bravo o el golejador Mariano Martín.

La bronca de Benito Floro

Tal com van baixar els de Tàrraco, van pujar breument els representants del Lleida en l’exercici 50-51, estrena poca afortunada que contrasta amb la segona, i última, sessió entre els grans, la viscuda en el 93-94. Tot i que van descendir, els de la Unió Esportiva es van permetre el luxe de guanyar al Camp Nou el 'dream team' per 0-1. A més, el Camp d’Esports va ser escenari d’aquella monumental bronca de Benito Floro, llavors entrenador del Madrid, als seus deixebles derrotats («'¡con el pito nos los follamos!'»), captada en tota la seva intensitat per les càmeres de Canal +. Segona i fins avui última experiència amb un onze dirigit per José Manuel Esnal, Mané, i amb futbolistes encara presents per al bon aficionat, tipus Ravnic, Txema, Rubio, Milinkovic o un ja veterà Urbano Ortega.

El cas del Condal mereix punt i a part. Fins avui i per sempre, ha sigut l’únic filial que va compartir divisió amb el seu mentor durant el curs 56-57. Quatre anys abans, el seu predecessor, l’España Industrial, va aconseguir també l’ascens, però va ser vetat per la seva condició, obstacle salvat pel Condal una vegada apresa l’experiència i agusat l’enginy. Per un temps va volar lliure com a ens autònom i la federació es va empassar el tripijoc. Va arribar a empatar a un gol amb el seu germà gran a les Corts quan tothom se l’imaginava entregant una victòria fàcil a l’onze llavors entrenat per Mingo Balmanya. En la segona volta, es va portar una reprimenda saldada amb un clar 5-0 advers.

A mitjans dels anys 60 va irrompre en escena, recolzat en el potent talonari del sector tèxtil del Vallès, un Sabadell que acumula 14 temporades en total, xifra respectable que desperta enveja dels seus veïns més modestos. En un ràpid repàs: quatre cursos totals del Nàstic, tres de l’Europa, dos del Lleida, un del Condal i que el lector pari de comptar.

Notícies relacionades

Vine a escalar i apunta’t a competir: s’obre el termini d’inscripcions

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

Aquell onze arlequinat que presidia Ricard Rosón es va especialitzar a repescar veterans de grans equips, fossin el Barça, l’Espanyol. el Madrid, el València o altres, per navegar amb cert èxit i rellevància per la divisió d’honor, arribant fins i tot a situar-se en quarta posició de la classificació i disputar la primera ronda de la llavors Copa de Fires davant el Bruges.

Pel que fa a palmarès i presència continuada, és difícil disputar als de la Nova Creu Alta la condició de tercer equip català, encara que compleixin ja tres dècades des de la seva última aparició entre els grans. Ara, li toca el torn a una novetat, el Girona. Altres entitats van arribar al segon nivell, però es van quedar amb les ganes de pujar fins a l’últim esglaó i aquí la relació s’amplia amb nou samarres de Segona Divisió: Badalona, l’Hospitalet, Terrassa, Sant Andreu, Mollerussa, Reus, Palamós, Llagostera i Figueres.