Jesús A. Gómez: «¿Per què no divulguem la ciència als hospitals?»

Havia de ser químic de proveta i pissarra, i de fet avui podria ser investigador o professor, però l’atzar i la seva vocació social el van portar a crear Cienciaterapia, una oenagé de científics que s’han proposat realitzar experiments en hospitals infantils perquè els nens s’oblidin per una estona de la seva malaltia. Finalista del premi de la fundació Máshumano al millor projecte d’innovació social, busca suports per seguir despertant vocacions científiques allà on la ciència és sinònim de supervivència.

¿Què fa un llicenciat en Químiques convertit en un emprenedor social? Necessitaré resumir la meva vida per explicar-l’hi. Vaig néixer fa 27 anys a San Bartolomé de la Torre, un poble de Huelva, i tinc un munt d’oncles, cosins i nebots. Un dia, estudiant l’últim examen de la carrera, la meva neboda Andrea, de 8 anys, em va veure i em va dir: «Tito, tu molts apunts i molta fórmula, però ¿series capaç d’explicar-me la ciència perquè jo l’entengui?

¿Va acceptar el repte? Ja ho crec. Vaig regirar a casa, vaig trobar bicarbonat, vinagre, acetona, alcohol, un suro, un globus i una patata, i em vaig posar a fer-li experiments.

¿I què va passar? Que l’Andrea no va parpellejar en tota la tarda. Vostè no coneix la meva neboda. És un argent viu, no hi ha manera de fixar la seva atenció dos minuts seguits, però els experiments la van atrapar. Allò em va fer pensar: si la divulgació científica havia tingut aquest efecte, ¿què podria aconseguir en nens que estan patint i que necessiten distreure’s?

I es va plantar en un hospital. Vaig embarcar diversos companys de la facultat, vaig demanar permís a l’hospital Juan Ramón Jiménez de Huelva i vam començar a experimentar amb els nens. El resultat va ser brutal: es quedaven bocabadats. Recordo un de 5 anys que s’havia passat una setmana sense menjar ni parlar. Va flipar tant amb nosaltres que li vam dir: si vols que seguim t’has de prendre el Colacao. Va agafar el got, se’l va empassar d’un glop i ens va demanar més experiments.

Així, el nom de l’invent no és casual. En absolut. He comprovat que divulgar la ciència entre menors hospitalitzats té efectes terapèutics, i que a més serveix per promoure vocacions científiques. Vam començar tímidament a Huelva  ja comptem amb una xarxa de 45 científics dedicats a fer experiments en nou hospitals de tot Espanya. 

¿Com troba els voluntaris? Al principi havia de buscar-los, però va córrer la veu i ara són ells els que truquen. L’altre dia, un científic del CSIC que treballa a l’avantguarda mundial de l’oncologia i fa experiments en un hospital infantil de Madrid, em deia: «Gràcies per permetre’m explicar la ciència a nens que es curaran amb les troballes de la meva investigació». És com tancar el cercle.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

¿Quin és el seu pla ara mateix? Consolidar el projecte. Nosaltres no cobrem res a l’hospital, però els experiments tenen costos. Els cobrim amb donacions i amb el que traiem d’esdeveniments socials, com ara casaments i comunions on el regal als convidats consisteix en aportacions a la nostra associació. La gent s’anima quan veu la utilitat del que fem.

¿I què se n’ha fet del químic? Això em fa més feliç que donar classe en un institut o investigar en un laboratori. Veure la cara dels nens davant dels experiments no té preu. També m’alegra molt veure com creix una idea que se’m va ocórrer del no res. El meu somni és normalitzar-la. ¿Per què no es divulga la ciència als hospitals? ¿T’imagines que un d’aquests nens sigui un dia el científic que acaba amb una malaltia incurable?