Sexe i arquitectura, una expo per quedar exhaust

París era al segle XVIII la capital més llibertina d’Europa. També, a mesura que avançava la centúria, era una olla intel·lectual en què despuntaven propostes per edificar una nova societat, com els falansteris de Fourier, pels quals els estudiants de secundària actualment passen de puntetes a les classes d’història. És una llàstima. Aquell llicenciós segle XVIII francès és el del real marquès de Sade i dels ficticis i no menys depravats vescomte de Valmont i marquesa de Merteuil i les seves amistats perilloses. Però posats a buscar una imatge icònica i menys comuna d’aquella etapa, potser no n’hi cap de millor que l’Oikema, la casa del plaer que sobre el plànol va concebre l’arquitecte, urbanista i visionari Claude-Nicolas Ledoux. Si la planta d’una església és una creu, la de l’edifici que va projectar Ledoux era, inequívocament, un fal·lus testiculat.

Aquests preliminars vénen al cas perquè el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) obre fins al 19 de març vinent 1.000 metres quadrats dedicats al desig, sota el títol inequívoc d’'Arquitectura i sexualitat', un viatge en el temps des dels espais concebuts expressament per al gaudi abans i durant la revolució francesa fins a l’actualitat, fins als cines porno, els espais bombolla dels anys 60 que van donar peu a la psicodèlica 'Barbarella', amb Jane Fonda condemnada a morir d’una sobredosi d’orgasmes, les habitacions fosques de les nits homosexuals de Barcelona, el sexe virtual i, sobretot, perquè es mereix un capítol a part, 'Playboy'.

L’exposició del CCCB no és una sinó diverses exposicions exquisidament cosides. Fins al punt que 'Arquitectura i sexualitat' no té una comissària, sinó que en té dues, Adélaïde de Caters i Rosa Ferré, i a més a més una bateria de responsables de cada secció, entre els quals es mereix una menció especial Beatriz Colomina, potser una de les màximes expertes del món en 'Playboy', professora a Princeton que sosté, amb fonament, que el que és més important de la revista que el 1953 va fundar Hugh Hefner són els articles de fons. En resum, una expo per quedar exhaust.

RELAT DENS

Com a director del centre cultural, Vicenç Villatoro explica que el CCCB aborda per primera vegada el sexe com a matèria de debat i anàlisi «perquè no s’entén la societat actual si no es parla també de sexe». No és una exposició destinada a la lubricitat. L’únic espai vetat a menors de 18 és una recreació d’un cine porno. La resta és un relat antítesi del que és frívol, molt documentat i dens, però també, diu Villatoro, «lúdic, gens avorrit i juganer». Com a exemple de l’últim qualificatiu serveix a la perfecció una rèplica de l’orgon, artefacte patentat l’any 1940 pel sexòleg austríac, deixeble de Freud i víctima de la caça de bruixes del macarthisme Wilhelm Reich. Era (i encara és, perquè el CCCB n’exhibeix un) una cabina, més petita que una cabina telefònica, feta amb més de 20 capes de materials orgànics i inorgànics i que, segons Wilhem, millorava la salut, sobretot la sexual. A qualsevol fidel al cine del director nord-americà Woody Allen li deu recordar l’'orgasmatró' d’'El dormilega'. Al CCCB, també. Per això la peça s’acompanya d’un vídeo en bucle d’aquella divertida escena de la pel·lícula.

El relat de l’exposició és, efectivament, profund, però mereixeria fins i tot la pena només per la gran quantitat de peces originals cedides per altres centres culturals, com el MoMA, la Bibliothèque Nationale de France, la Biblioteca Nacional d’Espanya, a més a més de llibres rars i gravats procedents de col·leccions particulars. Sorprèn i fa enveja allò que la gent pot tenir a casa. Per exemple, 'El triomf del fal·lus', un conjunt de tres gravats cedits per l’enigmàtica Col·lecció Mony Vibescu.

PROJECTES

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

El CCCB dedica una gran part dels 1.000 metres quadrats de l’exposició a projectes arquitectònics reals (fossin o no executats), però obre una porta també a l’arquitectura fictícia continguda en la literatura d’aquell lasciu final del segle XVIII, com aquella «masmorra de sostre de volta» a l’interior de la qual «hi havia tot allò que l’art més cruel o la barbàrie més refinada poden inventar pel que fa a atrocitat», segons el mateix Sade, que acabava el tan inquietant paràgraf amb un gir narratiu magistral: «I allà, ¡quina tranquil·litat!».

El CCCB, en definitiva, proposa una excursió a l’oceànic món del sexe d’una manera inusual, però amb el convenciment que tindrà tirada. Ho explica bé una de les dues comissàries, Rosa Ferré, quan subratlla que al llit no s’hi està mai sol. Quan s’hi ajeu una sola persona, són dues, i quan sembla una parella, en realitat és un trio. «Es cola sempre entre els llençols un tercer personatge, la fantasia».