Cohabitac vol triplicar en 5 anys els habitatges socials que gestiona

No és pas un cas aïllat. Sant Eloi és només un dels nombrosos exemples que il·lustren com treballa Cohabitac, la coordinadora de fundacions promotores i gestores d’habitatge social de lloguer de Catalunya. Agrupa 17 entitats sense ànim de lucre que, des de fa anys, han assumit un tipus de tasca que el mercat i les administracions públiques no han sabut resoldre totes soles: garantir l’accés a una llar digna i assequible.

A Catalunya avui una de cada quatre llars llogades destina més del 40% dels ingressos a pagar l’habitatge, i prop del 40% està directament en situació de sobreesforç econòmic. En aquest context, Cohabitac vol consolidar-se com a agent clau en el desplegament del Pla 50.000, el pla impulsat per la Generalitat per crear 50.000 habitatges socials fins al 2030. A curt termini, el seu compromís passa per aportar 2.000 habitatges socials cada any –la meitat mitjançant obra nova i l’altra meitat mitjançant dret de tempteig i retracte, finançat per l’Institut Català de Finances–. L’objectiu a cinc anys és arribar a 10.000 habitatges, per cobrir així el 20% del pla total.

Actualment, la coordinadora gestiona 5.000 habitatges socials a Catalunya. És a dir, que un de cada deu habitatges de protecció oficial són seus. La majoria són a la província de Barcelona, on només la ciutat n’aglutina 1.770. La segueix la província de Girona (928), de Tarragona (292) i de Lleida (269). Per a això col·laboren amb 21 ajuntaments i estenen la capacitat de gestió fins a 150 municipis.

El resultat d’aquestes xifres està ancorat en realitats concretes. Des del 2016, per exemple, la Fundació Mambré impulsa un model d’habitatge compartit per a persones que han sortit del carrer però continuen en situació de vulnerabilitat. En pisos distribuïts per Barcelona i la seva àrea metropolitana, 81 persones comparteixen llar en condicions dignes, i paguen un lloguer adaptat als seus ingressos. No necessiten ajuda assistencial, però sí un entorn segur que els permeti no tornar a caure, segons expliquen des de la coordinadora.

Aquesta flexibilitat i sensibilitat davant les diferents fases del procés d’exclusió és un dels trets distintius del model de Cohabitac. Per als qui no tenen prou recursos però conserven una certa autonomia, ofereixen solucions com els habitatges compartits. Per als qui han perdut fins i tot això, creen unes estructures d’acompanyament intensiu, com a Sant Eloi. I per ampliar el parc d’habitatge assequible, recorren a fórmules de col·laboració publicoprivada.

Cessió de pisos buits

N’és una el Fons de Rehabilitació d’habitatges, també gestionat per Mambré, que permet finançar obres en pisos privats a canvi de la seva incorporació temporal a la xarxa de lloguer social. Es pacta un preu raonable, s’executen les reformes i el pis entra en el circuit durant el període acordat.

Una altra via amb impacte immediat ha sigut la cessió de pisos buits. Des del 2015, Hàbitat3 –la fundació presidida per Carme Trilla, també presidenta de Cohabitac– ha aconseguit captar més de 350 habitatges del mercat privat gràcies a un conveni amb el Consorci de l’Habitatge de Barcelona. Més de 200 d’aquests pisos han sigut rehabilitats per empreses d’inserció sociolaboral, a fi de crear ocupació per a persones en risc d’exclusió. Actualment, unes 1.600 persones viuen en aquests habitatges amb acompanyament social i plans de treball individualitzats que inclouen des de la gestió domèstica fins a la inserció laboral.

El nom de Trilla torna a ser sobre la taula després de l’operació de Casa Orsola, en què Hàbitat3 va adquirir, junt amb l’Ajuntament de Barcelona, un edifici de la promotora Lioness Inversiones per 9,2 milions d’euros, en una compra conjunta en què el consistori va obtenir el 49% i Hàbitat3 el 51%. En diverses entitats veïnals, l’operació va ser criticada per haver-se fet "d’esquena a les veïnes" i per "premiar el fons" que durant anys va pressionar per expulsar-les.

Trilla, al seu torn, defensa que el seu model, el de Cohabitac, "funciona" i que es basa en l’experiència de les housing associations europees, que han demostrat ser efectives a llarg termini. Però adverteix que necessita estabilitat institucional, finançament sostingut i un marc legislatiu clar.

Sòls públics sense cost

Notícies relacionades

És la meva hipoteca

La demanda d’habitatge gira cap a les llars unipersonals

Les fundacions de Cohabitac, moltes amb dècades de recorregut, han promogut prop de 15.000 habitatges protegits en venda i actualment gestionen més de 4.200 habitatges socials de lloguer. Asseguren que estan a punt per duplicar aquest parc, si es donen les condicions. El 2024, el seu finançament va arribar a 70.000 euros, dels quals un 75% és donat per les quotes dels associats a les seves fundacions, i un 25% són ajudes i subvencions públiques.

Però per a això, hi insisteixen, fan falta sòls públics sense cost –en dret de superfície o mitjançant concessions– i subvencions directes que accelerin tant la construcció com la rehabilitació. No es tracta de competir amb la promoció pública, sinó de complementar-la amb models eficaços, sostenibles i profundament arrelats en el teixit social.