Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal.
Potser el més compromès del Festival d'Eurovisió -pel que fa a Espanya- és aquest programa que fan després a TVE-1, i que s'ha anat anomenant, tradicionalment, Destino Eurovisión. Va començar fa molts anys, aquest espai postfestivaler. Va néixer com a gloriós remat a la participació espanyola. Era un programa llarg. Reunien cantants, experts musicals, productors discogràfics, acreditats analistes, crítics de música... Molta gent al plató. Celebraven que la cançó espanyola havia quedat tan i tan bé. Era una festa. Però com que des del 1969 (amb Salomé) no s'ha tornat a guanyar, i des del 1995 (amb Anabel Conde) TVE no ha tornat a aconseguir ni tan sols la segona plaça, aquest programa s'ha quedat en un simulacre incòmode. Com una necrològica disfressada de falsa festa. Ahir a la matinada va ser Anne Igartiburu l'encarregada d'acomiadar el dol. Un paperot. Es va reunir amb Rosa López, Ruth Lorenzo i Pastora Soler i van entonar l'oració i fi d'emissió corresponent. Hi van posar entusiasme, això sí. Van connectar amb Edurne des de Viena, i cridaven intentant fer la sensació que tot era meravellós: «¡Bravo, bravo! ¡Olé tu! ¡Has fet història! ¡El lloc en què has quedat tant li fa!» I aplaudien amb forçat fervor, ¡Ah! Palmes agòniques. Patetisme camuflat d'efemèride. El programa, que abans durava més d'una hora, aquesta vegada va durar 13 minuts exactament. Almenys va ser breu. De cara a l'any que ve, aconsello que el continuïn retallant. Posin una frase només: «Vam perdre una altra vegada, però amb una salut de ferro».
