Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal. Tristany, Isolda i Ramon Gener
Gran pífia la meva, gran ficada de pota, per no haver-los parlat encara del salt de Ramon Gener a TVE. D'aquell extraordinari Òpera en texans que ens va fer a Televisió de Catalunya ha passat ara, amb tots els honors, al This is opera a La 2. Un programa que no només manté tota la qualitat, tot l'encant i tota la suggestiva profunditat, sinó que l'amplia amb més ambició i mitjans, sense perdre ni un mil·ligram d'aquella essència a la qual Gener ens té acostumats. Aquesta setmana va plantar un piano a la badia de Cadaqués i va començar a desgranar Tristany i Isolda. ¡Ahh! L'infortuni personal de Wagner enamorat de Mathilda Wesendonck, plasmat en els cossos del noble bretó Tristany i la princesa irlandesa Isolda. En l'òpera, tots dos acaben morts: Tristany, d'una pallissa, i Isolda, d'amor, que té més mèrit. És el que tenien els romàntics: «sturm und drang» i tragèdia. En la vida real, Wagner va començar apassionant-se amb Mathilda a Suïssa, i escrivint el primer acte; i va acabar desgraciat en els melancòlics canals de Venècia rematant el tercer acte a base de catàstrofe. ¡Que bé que ens explica tot això Gener amb el seu piano a la vora del mar de Cadaqués! I com ha il·luminat la meva ignorància ensenyant-me la gran genialitat wagneriana, la seva gran aportació, anomenada la suspensió harmònica; o sigui, la frase musical suspesa, aturada en l'aire, penjada màgicament, un cop fantàstic al concepte d'harmonia tradicional. El salt de Gener a La 2 és d'una importància colossal per despertar la sensibilitat de l'audiència de forma àmplia. El seu programa ja ha sigut venut a molts països. Països que cuiden amb especial dedicació els seus habitants. Països que procuren matisar des de la tele l'ensordidor soroll que precisament genera habitualment la tele. Un soroll que martelleja generacions de ciutadans de forma demolidora.
