Tu i jo som tres. Per Ferran Monegal. Ens va salvar de la tristesa Carlos Latre
Bonjour tristesse hauria d'haver anomenat Bertín Osborne el seu primer programa de l'any ('Mi casa es la tuya 2017', Tele 5). Va reunir sis humoristes al seu bonic 'cortijo' sevillà. Segurament pretenia una celebració nadalenca plena de comicitat. Però només va aconseguir que ens envaís una tristesa molt gran. Millán Salcedo, Fernando Esteso, Paco Arévalo, Manolo Sarria, Carlos Latre i Doña Rogelia i Mary Carmen, van intentar alegrar-nos. Va ser en va. Hi posaven bona voluntat. Volien transmetre'ns diversió, entreteniment, hilaritat. Però en l'ambient flotava una terrible nostàlgia. Evocaven el seu passat. Aquells temps feliços de Millán amb Josema Yuste, que no hi era, és clar. D'Esteso amb Andrés Pajares, que tampoc. De Sarria amb el seu company del 'Dúo Sacapuntas', Juan Rosa, mort el 2002. Paco Arévalo parlant de la seva dona recentment desapareguda. I, sobretot, els records dels èxits d'abans. 'Tempus fugit'. ¡Ah! Semblaven tots a l'espera de destí, detinguts en un replà de la vida, esperant un ascensor que ni pujava ni baixava. Per sort hi havia Carlos Latre. Va evitar que aquella reunió acabés en un mar de llàgrimes. Latre va anar esquitxant les escenes amb els seus espurnejants torpedes de recreació sobre la marxa. I jo li agraeixo que s'hgi recordat del seu personatge més tendre, amb el qual tant èxit va tenir a 'Crónicas marcianas': la becària Bea, aquella noia tímida que amb prou feines sabia treure's de la boca les paraules. Latre va ser el gran salvador d'una reunió que Bertín va plantejar amb bones intencions, però que gairebé acaba amb nosaltres, de tanta tristesa i nostàlgia.
