monegal-20160602
Per útil i valent que pugui ser un reportatge de denúncia, si el trufen amb escenes de teatre i muntatges de simulació amb actors i actrius, queda espatllat i gairebé inservible. Això és el que passa amb Esclavas, el documental que està emetent la cadena Cuatro. Han posat de presentador Roberto Arce. Fa el que pot. És un periodista seriós. Es recolza en una sèrie d'especialistes -una fiscal, un policia, una psicòloga forense...- que emmarquen bé la tragèdia que pateixen les joves que cauen en les xarxes de la prostitució i en les màfies del tràfic de blanques. Fins aquí, el treball és correctíssim. Però sempre hi ha un llest -en la cadena que l'emet, o en la productora que el realitza- que no en té prou amb el testimoni i el calvari de les noies obligades a prostituir-se. No en té prou amb l'esgarrifós relat de la brasilera Marcela, o el de la russa Olga, captades i esclavitzades amb tot just 20 anys d'edat. «¡Això que expliquen s'ha de veure, s'ha d'escenificar perquè la gent s'horroritzi més i pugi l'audiència!»,solen dir aquests llestos. I, és clar, llavors passa el que passa. Transformen el drama en espectacle. L'autenticitat del cru relat de les protagonistes queda subsumit per la truculència ficcionada i per la posada en escena d'un grup de comediants contractats perquè recreïn la tragèdia. ¡Ah! Quan la tele es posa a fer recreacions en un documental de denúncia, per molta afició que hi posin els integrants del quadro escènic, sempre acaben espatllant la denúncia. La impostura escènica, en aquests casos, és una traïció. I això el públic ho detecta de seguida. A l'audiència aconseguida em remeto. Aquesta setmana, Esclavas ha baixat fins al subsòl: ha aconseguit un 3,7% de share. O sigui, s'ha enfonsat. Aquests llestos que no distingeixen un documental autèntic d'un docu-show haurien de reflexionar. No és el mateix.
