Mas i l''honorable' amistat
Va valer la pena només per un moment, un instant: quan Xavier Sardà li va llançar a Artur Mas aquell passatge de Pujol júnior al Congrés assegurant: «El president Mas, el Molt Honorable Mas, ¡és molt amic meu!». ¡Ahh! Allò va ser una perdigonada. Molts navegants i filòsofs de la política ho van interpretar com un avís, una advertència de la Pujol family al que fa temps va ser el seu delfí, avui president de la Generalitat. I esperàvem a casa amb fruïció la resposta de Mas. Però Mas, com ja és habitual en ell, va ser impenetrable. Més que granític, metàl·lic. Ni un gest, ni un rictus, ni un moviment de cara que denotés la més mínima agitació existencial. Res. Va respondre a l'estil equilibrista. Va divagar un instant sobre com ha de ser el concepte d'amistat d'un Molt Honorable: «Sempre s'ha de mantenir un punt de distància. Jo d'amics en la política només en tinc un, Jordi Vilajoana». I una brisa glacial va passar pel plató d'El pla Sardà (BTV). Deixo als grans analistes de la política aquesta pinzellada que va deixar caure Mas, potser involuntàriament, quan va explicar que Pujol el va informar al matí de la confessió que faria pública aquella mateixa tarda del 25 de juliol del 2014. La meditable pinzellada de Mas va ser quan li va dir a Sardà: «Jo li vaig dir: '¿I això per què ho fas?' I em va respondre: 'Ho he de fer'». ¡Ahh! Només Pujol, Mas i Déu Nostre Senyor saben el contingut exacte de la trobada que van mantenir aquell matí, poques hores abans de l'estrany comunicat; una confessió que avui encara sembla extravagant però que ha sigut el paraigua, la clau estratègica, sota el qual s'ha construït tot l'entramat.
