Monegal. Tu i jo som tres
Mal assessorats, i amb estràbica mirada, admirables líders d'Izquierda Unida, amb Alberto Garzón al capdavant, han protestat iradament perquè la nit del dilluns, 18 de juliol, a La 2 van emetre la pel·lícula El santuario no se rinde. Consideren que és una intolerable pel·lícula franquista, impròpia de ser emesa el dia que s'han complert 80 anys de la guerra civil. Lamento profundament, d'entrada, que hagin estat tan mal assessorats en matèria de cinematografia. El director d'El santuario no se rinde, Arturo Ruiz Castillo, va ser un republicà de pedra picada, col·laborador amb Federico García Lorca en aquella extraordinària aventura de teatre universitari itinerant, al servei del poble, que es va dir La Barraca. Sobre la pel·lícula en qüestió, els més fiables analistes del cine espanyol coincideixen que, sent naturalment franquista -no podia ser d'una altra manera en aquella negra Espanya de vencedors i vençuts-, va ser, de totes, la menys franquista. O sigui, que la sonora protesta de l'estimable cúpula esquerrana ha equivocat totalment l'objectiu. No és el cicle de pel·lícules de l'època que estan emetent a La 2 el que hauria d'irritar-los. Si enfoquessin bé el seu enuig, i analitzessin bé, haurien d'haver dirigit la seva protesta sobre el que ha passat a la cadena principal, a TVE-1, aquest 18 de juliol en què es complien exactament 80 anys de l'Alzamiento del dictador Franco contra el poder democràticament instituït. Al Telediario de les 21.00 hores, l'informatiu més important de la gran cadena pública, van decidir practicar el silenci més absolut. O sigui, per a ells, la guerra civil no va existir. Analitzem aquesta vergonyosa actitud. Parlar de la guerra civil a la Televisió Espanyola d'avui dia és posar-los en una situació molt incòmoda. Haurien de referir-se a aquell Un millón de muertos de què parlava l'escriptor José María Gironella en el seu famosíssim llibre. I d'aquest milió, haurien de referir-se als milers que hi ha sepultats encara en fosses i cunetes.
