monegal tu i jo som tres
S'ha acabat La embajada (A-3 TV). No sabem si hi haurà segona temporada. Seria una pena que no n'hi hagués. Aquesta sèrie ha tingut molt de mèrit. Crec que és la primera vegada que una ficció de producció espanyola sobre corrupció corre paral·lela a la corrupció real, la de debò, que copa portades d'informatius i de diaris. Les canallades i corrupteles del dolent de la sèrie, l'ambaixador Eduardo (Raúl Arévalo), s'han anat solapant setmana rere setmana amb el cas, real, del que va ser ambaixador a l'Índia, Gonzalo de Arístegui -i el seu col·lega Pedro Gómez de la Serna-, imputats pel jutge José de la Mata pel cobrament de comissions a canvi de contractes. Tenien una xarxa suposadament fraudulenta per diversos països (Algèria, l'Iraq, Panamà...). ¡Ah! És tremenda la similitud entre l'ambaixador real i l'ambaixador de ficció. La nit que va finalitzar la sèrie, hi va haver un instant lluminós. Va ser quan el jutge crida a declarar l'ambaixador Eduardo. I li etziba: «Tràfic d'influències, suborn, malversació de fons públics, frau fiscal, evasió de capitals, segrest, suborn, associació criminal... ¡Déu meu, ha comès vostè tots els delictes del Codi Penal!». I mentre això succeïa en la ficció, a l'Espanya real, aquell mateix dia, es publicava que Arístegui cobrava comissió per cada tona de ciment que una empresa cimentera espanyola col·locava al Congo. Home, aquesta sèrie no només no hauria de desaparèixer, sinó que hauria de ser catalogada d'interès públic immediatament. Permetin-me una perla afegida, molt suculenta. El jutge també li pregunta a Eduardo: «Dels 37 milions de dòlars en paradisos fiscals, ¿què n'ha de dir?». I el corrupte respon: «Són diners d'una herència». ¡Ahh! Que bonic. ¡Una deixa! Aquest cop, tan nostrat, a casa ens ha emocionat enormement.
