The Conversation Anàlisi Interpretació de les notícies a partir d'uns fets comprovats, incloent-hi dades, així com interpretació de com pot evolucionar el tema partint d'esdeveniments passats.
Èxtasi líquid o GHB, ¿la nova droga del delicte?
La realitat és que, en la majoria de casos relatius a submissió química, les drogues utilitzades solen ser l’alcohol i diferents tipus de benzodiazepines
En els últims mesos han aparegut nombroses notícies a la premsa relatives a la suposada utilització il·lícita de l’àcid gamma-hidroxibutíric (GHB), també conegut com a «èxtasi líquid». Les informacions es relacionen amb presumptes delictes com abusos sexuals o fins i tot assassinats. Les notícies destaquen la utilitat de subministrar (o injectar) aquesta substància per provocar submissió química en la víctima, cosa que facilita així la tasca de l’agressor. ¿Però què hi ha de cert?
Per començar, s’ha d’aclarir que, malgrat la denominació d’èxtasi líquid, el GHB no té res a veure amb la droga coneguda com a èxtasi. L’èxtasi utilitzat com a droga il·legal des de fa anys és un derivat de l’amfetamina, la 3,4-metilendioximetanfetamina o MDMA. Es tracta d’una substància que actua com un potent estimulant del cervell.
Per contra, el GHB és un anàleg del principal neurotransmissor inhibitori que produeix el nostre cervell, el GABA o àcid gamma-aminobutíric. Això implica que el GHB actua com un depressor del funcionament del cervell, disminuint o bloquejant la majoria de les seves funcions fisiològiques.
A més de la seva síntesi química per al consum il·legal, avui dia sabem que el GHB el produeix també el nostre propi organisme. Concretament és present tant en el sistema nerviós central com en altres òrgans perifèrics, com cor o ronyons.
Un anestèsic amb efectes secundaris
El GHB va ser utilitzat com a anestèsic durant els anys 60. La seva escassa eficàcia i l’aparició de múltiples efectes secundaris van conduir a l’abandonament del seu ús.
Tot i així, la seva utilització està actualment aprovada en alguns països en forma de gamma hidroxibutirat sòdic. Aquest medicament, basat en el GHB, està indicat per al tractament de la narcolèpsia, un trastorn del son que es caracteritza per una somnolència extrema durant el dia i atacs sobtats de son.
També ha sigut utilitzat de manera il·legal en el món del culturisme, basant-se en la creença que estimulava la secreció de l’hormona del creixement afavorint el desenvolupament muscular.
Donat el seu potencial addictiu, l’any 2002 va ser inclòs en la llista internacional de substàncies fiscalitzades, i se’n va prohibir la comercialització. Malgrat això s’ha detectat el seu ús com a droga recreativa en ambients de festes rave o fins i tot unit a pràctiques com el chemsex. Normalment la seva adquisició es produeix de manera il·legal al carrer o a través de pàgines web especialitzades.
De la desinhibició a la pèrdua de consciència
El GHB il·lícit es produeix en laboratoris clandestins i se sol trobar en forma de solució líquida inodora i incolora, cosa que facilita que es pugui barrejar de forma inadvertida amb la beguda.
Els efectes que provoca són semblants als de l’alcohol. En un primer moment indueix desinhibició i una sociabilitat més gran. Posteriorment apareixen somnolència, dificultats per moure’s, nàusees, vòmits i fins i tot pèrdua de consciència. A dosis altes pot provocar problemes respiratoris que portin el consumidor al coma i la mort.
Els seus efectes poden veure’s potenciats pel consum simultani d’altres depressors del sistema nerviós central com l’alcohol, les benzodiazepines o els opiacis.
Les sobredosis de GHB solen estar relacionades amb el seu consum lúdic i, malgrat la seva baixa prevalença de consum, és la cinquena substància més freqüent entre aquelles persones que acudeixen a urgències després d’una intoxicació per drogues utilitzades amb finalitats recreatives. Així, un estudi europeu estima que el GHB era present en l’11% de les persones ingressades a urgències per una intoxicació per drogues, i en fins a un 35% de les que requereixen el seu trasllat a una unitat de cures intensives.
Utilitzat de manera continuada, el GHB produeix quadros de dependència i abstinència que guarden similitud amb els produïts pel consum d’etanol.
Es detecta en sang fins a 8 hores després, i 12 hores en orina
Els efectes del GHB solen començar als 10-20 minuts del seu consum i duren entre 60 i 90 minuts, i desapareixen completament a les 3 o 4 hores. Aquesta substància es metabolitza ràpidament en l’organisme per la qual cosa, en cas de sospita d’agressió mitjançant el seu ús, és recomanable que la víctima acudeixi al més aviat possible a un centre sanitari per poder realitzar una anàlisi de sang i orina que permeti detectar-ho.
Es considera que pot ser detectat en sang fins a 8 hores després de la suposada ingesta, i fins a 12 hores en orina. Passat aquell temps, en alguns casos es detecta en mostres de cabells.
A més, la interpretació de la presència de GHB a les mostres analitzades pot ser confusa. Donada la seva presència en petites quantitats de manera natural (producció pròpia), podrien aparèixer falsos positius.
S’ha detectat també l’ús d’un precursor de GHB denominat gamma butirolactona (GBL), que es metabolitza a GHB, i provoca efectes similars.
¿De veritat s’utilitza en delictes sexuals?
Les informacions que suggereixen la utilització de GHB a fi de provocar submissió química en víctimes d’abusos sexuals s’han disparat recentment. Aquest ús es basaria en la seva capacitat de produir somnolència i amnèsia retrògrada, cosa que redueix la capacitat de control i denúncia de les víctimes. Tanmateix, la realitat és que, en la majoria d’aquests delictes, les drogues utilitzades solen ser l’alcohol i diferents tipus de benzodiazepines.
Alguns estudis internacionals indiquen que el GHB és detectat en menys del 5% dels delictes sexuals en els quals s’han utilitzat drogues. Aquestes dades fan pensar que estem més davant un fenomen mediàtic que davant una realitat constatable.
Notícies relacionades
J Javier Meana, Chair professor, Universitat del País Basc / Euskal Herriko Unibertsitatea i Luis F. Callado, Professor Ple de Farmacologia, Universitat del País Basc / Euskal Herriko Unibertsitatea
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu-ne l’original.
