Fernando Arturo Muñoz Pace, Universitat de Palerm

Fernando Arturo Muñoz PaceUniversitat de PalermEl divendres 26 d’abril de 1991, Diego Maradona va conèixer l’infern. Per primera vegada. La Policia Federal Argentina se l’emportava detingut per possessió de cocaïna d’un apartament del barri de Buenos Aires de Caballito. Una multitud curullava les senderes. Saltava i cridava al compàs d’un «¡Maradó!, ¡Maradó!». La majoria eren adolescents que havien sortit d’una escola dels voltants. Adolescents gairebé tan rebels com l’ídol a qui recolzaven malgrat tot.

Maradona va portar una vida corcada per la droga, plena de contradiccions i marcada per un eix: la rebel·lia típica d’un adolescent. En aquest cas, típica d’algú que va néixer en un barri molt humil de l’Argentina i que va conquerir el món amb els seus gols inoblidables, com el que va fer als anglesos al Mundial de 1986. En realitat, dos: un amb la famosa «Mà de Déu».

La rebel·lia de Maradona ho va incloure gairebé tot. A Itàlia, abans de la seva breu detenció per possessió de drogues (va passar una nit a la presó, va pagar una fiança de 20.000 dòlars i només va haver de sotmetre’s a rehabilitació), es va negar a pagar impostos. El fisc li reclamava uns 40 milions d’euros.

Al Mundial del 1994, davant els ulls del món, va donar positiu després del partit Argentina-Nigèria. Una altra vegada, la droga, en aquest cas efedrina, i una altra vegada la rebel·lia, similar a la d’un noi de 19 anys. Com a aquell que va guanyar el Mundial Juvenil el 1979 i va ser felicitat pel dictador Jorge Rafael Videla en ple Procés militar.

La política el portava de la mà

A les arenes de la política, Maradona sempre va mostrar un camí zigzaguejant. És veritat que Videla li va dir i que no hi ha constància de les seves simpaties pel Procés. El 1986, després del gran triomf del Mundial de Mèxic, Maradona va estar al balcó de la Casa Rosada. De nou, la política el portava de la mà en temps del president radical Raúl Alfonsín.

L’any següent, va conèixer Fidel Castro a Cuba i Maradona va aparèixer com a algú cada vegada més rebel, en termes llatinoamericans. Va fer pública la seva admiració pel Che Guevara, de qui es tatuaria el rostre. Però el 1989 una altra vegada la rebel·lia. En aquest cas, de la pròpia. Maradona va recolzar Carlos Menem, un peronista que va anar de neoliberal i que el va declarar ambaixador esportiu de l’Agentina. El romanç va durar poc perquè Maradona fins i tot va acusar el peronisme d’organitzar l’escorcoll del 1991.

De nou, l’any 2000, va mostrar les seves simpaties pel president Fernando de la Rúa. I de nou, la qüestió va ser fugaç. Aviat el va omplir de crítiques. El president més rebel, almenys en la seva faceta pública, estava per arribar i Maradona, ara sí, seria coherent.

Un etern idealista adolescent

En la Cimera de les Amèriques, el 2005, Maradona va participar activament juntament amb el president Néstor Kirchner, al costat d’Hugo Chávez. El seu Che tatuat a un braç ho mostrava, una altra vegada, com un adolescent idealista. No obstant, la maduresa política havia arribat. Com correspon, va recolzar públicament Cristina Kirchner i va criticar amb duresa Mauricio Macri. En els últims mesos, elogiava Alberto Fernández, que va arribar a rebre’l a la Casa Rosada per recrear la salutació al balcó del 1986.

En una oportunitat, Maradona va explicar aquest camí: «Els que no em volen repeteixen una i mil vegades que jo vaig donar suport a tots els partits polítics que van governar a l’Argentina (...) Jo no vaig anar a colpejar-los la porta i a demanar-los una foto, van ser ells els que em van convidar».

Una vida privada bastant moguda

En una vida marcada per la droga i successives internacions, el rebel, el transgressor permanent, també va tenir una vida privada bastant moguda. Casat amb la seva nòvia de la joventut, Claudia Villafañe, després del divorci va tenir com a parella a Verónica Ojeda i a Rocío Oliva. En tots els casos, les separacions i les reconciliacions van confirmar que no podia quedar-se quiet i també que, en els seus pitjors moments, va comptar amb l’ajuda de les seves dones. Des del 2018, estava en solitud.

La rebel·lia, en aquest cas una transgressió gairebé permanent de les normes, és una virtut ni un malestar, segons explica Carlos Gustavo Motta a l’article ¿Què és realment la rebel·lia? Motta la considera com un foc intern, com una explosió constant, el combustible del qual en aquest cas seria la mateixa droga. William Shakespeare deia, respecte a la joventut, que es rebel·la contra si mateixa, fins i tot quan ningú la fueteja.

La rebel·lia atura el temps

Motta afegeix que pot considerar-se com un malestar «quan intenta imposar un nou ordre construït per promeses i es constitueix en un dir monolític, hostil, insofrible, intolerant i odiós. Una única veu tirànica que només governa a través dels seus capricis inalterables al llarg del temps».

J.A. Miller explica a Cómo rebelarse que «la rebel·lió, com a tal, no té fe, no especula sobre l’avenir, brilla en l’instant. Es dona enterament en la trobada del que anomenem l’impossible de suportar i en la decisió, l’acte, se segueix immediatament, sense temps mort.» Miller afegeix: «Aquest viatge d’èxtasi t’atrapa com un tot reunit i condensat en la unitat del teu ésser i d’aquest, cap a i per a la mort».

Però en el cas de Maradona, potser, aquesta rebel·lia o transgressió gairebé constant ens porta, de nou, a Shakespeare. Perquè, deia, qui mantingui aquest tret continuarà sent jove per sempre. Com explica Motta, la rebel·lia atura el temps. Tal com ha passat avui per a moltes persones al món. Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.

Fin del código. Si no ve ningún código arriba, por favor, obtenga el nuevo código de la pestaña Avanzado después de hacer clic en el botón de republicar. El contador de páginas no recoge ningún dato personal. Más información: http://theconversation.com/es/republishing-guidelines

Notícies relacionades

L’OMS aprova una vacuna prometedora que podria erradicar la malària el 2040

L’imperi romà en què (se suposa) pensen els homes no va existir

Fernando Arturo Muñoz Pace, Professor de Periodisme, Universitat de Palerm

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegeixi l’original.