ENTREVISTA A L'ONCLE I ENTRENADOR DEL CAMPIÓ MALLORQUÍ

Toni Nadal: "Des que Rafael tenia 6 anys el vaig voler fer número 1"

L'entrenador del campió mallorquí parla per a EL PERIÓDICO de l'aventura viscuda amb el seu nebot des que amb 3 anys li va llançar les primeres boles

Toni Nadal, entrenador de Rafael, repassa la carrera tennística del seu nebot. / JORDI COTRINA

10
Es llegeix en minuts
Jaume Pujol-Galceran
Jaume Pujol-Galceran

Periodista

ver +

Tot va començar a la pista número 2 del Club Tennis Manacor. Allà Toni Nadal va llançar les primeres boles al seu nebot Rafael, quan tot just tenia tres anys. L’actitud d’aquell tap de bassa el va sorprendre i el tècnic ho recorda feliç i orgullós. Ningú podia pensar que aquell nen es convertiria en un excepcional campió, un tennista que acumula títols, entre ells 16 Grand Slams, l’últim guanyat fa tot just una setmana a l’Open dels EUA per tornar al número 1 mundial. En aquella pista va començar una història a la qual l’oncle de Rafael Nadal ha posat data de caducitat. Missió complerta. Sent que ara toca fer un pas al costat. No és una persona nostàlgica i així ho mostra al posar per a EL PERIÓDICO a la pista de terra on tot va començar i parla de l’aventura viscuda des d’aquell dia.

–¿Quins records té d’aquesta pista?

–Molts. Aquí vaig començar a entrenar i vaig ser el responsable de l’escola de tennis des que vaig tornar de Barcelona. El tennis era la meva gran afició i aquí vaig poder exercir d’entrenador. 

–¿Aquí va començar a entrenar el Rafael?

–Sí. Llavors la pista era de ciment. Aquí va passar de xutar la pilota amb el seu pare a clavar cops de raqueta amb mi. Des que el vaig veure per primera vegada amb una raqueta vaig pensar que tenia alguna cosa especial. Em va sorprendre. Als sis anys venia cada dia a entrenar-se i veia que ho feia bé, que tenia possibilitats i el meu objectiu era que arribés a ser número u del món.

–Una cosa és pensar-ho, i una altra aconseguir-ho, ¿no?

–En la vida crec que s’ha de valorar la realitat i la il·lusió. Una s’alimenta de l’altra. Sempre vaig estar il·lusi-onat que el meu nebot fos molt bo i posats a somiar, ¿per què no somies en dalt de tot? Sempre s’ha de tenir la màxima il·lusió i creure que un pot ser bo.

–Apostar per això, a aquesta edat, sembla arriscat.

–No. L’aposta arriscada va ser deixar la feina d’entrenador a Manacor per dedicar-me al meu nebot. Ho vaig decidir quan tenia 10 anys perquè el Rafael ja despuntava i pensava que calia que tingués un seguiment exclusiu per acompanyar-lo en els tornejos i entrenar-lo. El risc era meu i la il·lusió dels dos era competir i guanyar tornejos.

–De la seva mà, Nadal s’ha convertit en un gran campió ¿Com ha sigut l’evolució?

–Ha anat canviant amb el temps, això és normal. No es pot estar igual durant 30 anys. No actues igual amb un noi quan té 10 anys que quan en té 20 o 30... Quan el Rafael era petit jo havia de prendre les decisions del que s’havia de fer, si anava a un torneig o a un altre, si entrenàvem dues o tres hores, però a mesura que ha crescut hem compartit més les coses, també les decisions, i hi ha més gent que intervé.

–Diuen que sempre té raó...

–Jo soc de Manacor i la gent pot pensar: «¿Aquest fins on està preparat?» Cadascú té el seu propi criteri. Però tota la meva vida he cregut en mi mateix i, tot i que no presumeixo, sí que sento que soc una persona força capaç. Entenc que cada vegada participi més gent en el procés i la meva aportació sigui menor. No he tingut mai la pretensió de decidir el que no em toca decidir. Jo dono la meva opinió, però si no m’escolten és problema seu.

–¿Què és el més important que ha aportat al Rafael?

–En la seva època de formació li vaig donar un bon criteri tennístic, el primer. Després vaig analitzar les seves característiques físiques, coordinatives, mentals per aplicar-hi fins i tot el sistema de joc que més s’hi  adaptés.

–Defineixi’s com a entrenador.

–Soc un entrenador bastant atípic, no m’agrada tenir una sobreprotecció del jugador, però tampoc que l’acompanyin 70 persones. No m’agrada fer d’un joc una cosa científica. No m’agrada doblar la feina, mai m’ha agradat, però a més crec que quan algú intervé en un tema que no coneix, normalment s’equivoca. 

–¿Què valora més?

–Dono el màxim valor a la formació de la persona, a l’educació. Això és fonamental. Després a la pista el jugador no sempre fa tot el que vols. Per exemple, a mi no m’agrada que el Rafael l’engalti per dalt, m’agrada més com ho fa Federer. De petit era una exageració com intentava que canviés els seus cops, però després em deia: «Si no està trencat no ho arreglis». 

–¿Ha tingut dubtes?

–No m’obsessiona la forma de fer les coses, sé que no hi ha un únic  camí per aconseguir els objectius. És cert que a vegades, potser per això, el Rafael ha estat perdut i ha jugat pitjor i llavors he intentat reconduir la situació.

–¿Què és el que considera fonamental per a un tennista?

–Tenir una bona tècnica, i això és el que dic aquí a l’acadèmia: primer la tècnica, després ja millorarem el cap o el físic. De fet, quan el Rafael va jugar malament va ser perquè li fallaven els cops. Però tampoc faig gaire teoria. El meu criteri és la lògica. El tennis no és tan complicat. Cal  adaptar el joc a les característiques del jugador. No entrenaria igual Federer o Djokovic.

–Alguna vegada deu haver tingut disparitat de criteris amb el Rafael.

–És clar. Durant anys hi vaig tenir una discussió tennística per demanar-li que piqués la bola més endavant, però ell em deia que la sentia millor darrere i jo li mostrava vídeos de Federer, de Djokovic, de Verdasco, que picaven la pilota com li demanava jo. El Rafael em deia que [Steffi] Graf ho feia com ell. ¿I qui tenia raó? Doncs el Rafael, perquè jugant així guanyava. Però el meu criteri no era equivocat tampoc i li insistia que en un futur havia d’evolucionar i picar-la més endavant perquè era millor i més fàcil. Un altre tema és que diguis que així et sents més a gust.

–¿Evolucionar tècnicament li ha permès seguir al màxim nivell?

–La manera d’entendre el tennis i l’esport de manera passional i competitiva l’ha ajudat a guanyar molts títols, però jo sempre li deia que el tennis estava canviant, la bola ara va molt més ràpida i el tennis és ara una qüestió de potència de cops, ja no és una qüestió d’estratègia. El Rafael també havia de millorar la col·locació. Ell té una coordinació estranya i de vegades la gent pensa que el Rafael no té talent, però en té molt perquè picant malament aconsegueix fer grans cops. Durant molts anys amb Francis Roig ens dèiem que si fes el que tocava, no vulguis saber el que hauria guanyat. Però el Rafael entenia el joc d’una altra manera. L’evolució ha arribat pels problemes físics, això l’ha obligat a buscar solucions.

–Les lesions, el gran problema.

–Jugar amb aquests problemes té un gran mèrit. Vam haver de canviar entrenaments, sistemes de preparació, reduir el temps. Però al final se n’ha anat sortint. El Rafael em deia molt sovint que estava cansat de tenir dolor i jo li deia que la majoria de jugadors es canviarien per ell amb els ulls tancats. L’adversitat és part de la vida.

–La passió és un motor molt important en la carrera del seu nebot ¿També per a vostè?

–No entenc fer una cosa sense passió. És fonamental passar-t’ho bé a la feina. Jugar sense passió té poca gràcia. No només per al Rafael o qualsevol professional, això és vàlid per a qualsevol nen que s’entreni. Si es juga sense passió, el camí que tindràs és molt curt i a més no disfrutaràs mai del que fas.

–¿La passió es té o es treballa?

–Això es té, però també es treballa perquè encara que la tinguis la pots anar perdent. L’has de renovar i marcar-te objectius elevats, no conformar-te. La passió és necessària per poder aconseguir qualsevol cosa. Si tu ets un paio agraït, que és el que toca en el cas del Rafael, has de mantenir aquesta passió.

El Rafael sap que la vida ens ha tractat millor del que ens mereixem, millor del que mai ens podríem imaginar, i això s’ha de valorar.

–Doncs hi va haver un moment en què semblava que perdia aquesta passió.

–Sí, va ser a partir de la final d’Austràlia que perd contra Wa­wrinka. Estava a punt d’aconseguir el seu 14è Grand Slam, se sentia capaç d’aconseguir-lo i es va lesionar. És la primera vegada que es veu impotent i no pot jugar una final. Després s’acumulen els problemes físics i això va afectar la seva mentalitat. Sentia ansietat quan jugava.

–¿Què li deia en aquells moments?

–Intentava que veiés el que havia aconseguit. Si la seva carrera s’hagués acabat en aquell moment, li insistia que hauria sigut molt millor del que mai ens hauríem imaginat. Durant anys vam viure amb l’espasa de Dàmocles d’una lesió que podia retirar-lo. Pensàvem que la seva carrera duraria fins als 25 o 26 anys per aquella lesió al peu.

–¿Li feia cas?

–Bé, quan un té problemes escolta poc.

–I de cop va venir el canvi, la recuperació del joc.

–Sí. El clic va arribar al final del 2015 en un partit amb Fognini a l’Open d’EUA que guanyava per dos sets i va acabar perdent. El vaig felicitar per la derrota. Va perdre però va competir fins al final. Va lluitar com feia temps que no ho veia. Va ser un punt d’inflexió. Va tornar a entrenar-se amb ganes, amb il·lusió. Va fer final a Pequín, semifinals a Xangai, final a Basilea i semifinals al Masters i, el millor, corria menys que els rivals.

–Però l’any següent també va passar problemes.

–Ja jugava bé, però va voler fer un canvi de cordatge . Algú li va dir que picaria més fort. En l’entrenament li anava molt bé, però en el moment de competir no funcionava. No tenia control. Les boles s’escapaven. Li vaig dir que tornés a l’antic, però al principi no em va fer cas. Després, a Rio de Janeiro, em va donar la raó. Va tornar a l’antic i tot va millorar. Va fer semifinals d’Indian Wells, va caure amb Djokovic, va guanyar Montecarlo, Barcelona... Tornava a agafar el fil, encara que la lesió del canell va trencar la progressió.

–Si li haguessin dit fa dos anys que Nadal tornaria a guanyar dos Grand Slam i seria número 1 una altra vegada, ¿què hauria dit?

–Bé, jo estava convençut que tornaria a guanyar Roland Garros i l’hi vaig dir al meu fill el 2015, quan les coses anaven malament. M’ho va recordar fa uns dies. L’any passat ja hauria aconseguit guanyar si no s’hagués lesionat. Quan parlo procuro no enganyar-me. Personalment penso que el Rafael és el millor en terra, una altra cosa és en pista dura, però una vegada Djokovic i Murray desapareixen pels seus problemes sé que el Rafael sabia que era un dels màxims favorits al títol als Estats Units, comptant amb Federer, això sí. És més, penso que aquest últim Grand Slam és el que ha guanyat més fàcilment de tots, veient els rivals que ha tingut i pel seu gran nivell de joc. Va patir una mica al principi, però l’únic rival complicat de veritat ha sigut Del Potro, la resta estaven molt per sota en la classificació. 

Notícies relacionades

–I ara, de nou a dalt, vostè ha decidit deixar d’entrenar Nadal a finals d’any. ¿No s’ho ha replantejat?

–No, està decidit. Me’n vaig perquè ja tinc una edat, 53 anys, i vull estar més a prop de la meva família. Entrenaré a l’acadèmia. Faré el que més m’agrada. He sigut molt feliç per acompanyar el Rafael tot aquest temps. Em sento feliç i orgullós del que ha aconseguit i encara aconseguirà. Ell sap que seguiré al seu costat, però d’una altra forma, i que em tindrà si em necessita. Amb Francis [Roig] i Carlos [Moyà] estarà molt ben atès. Crec que la meva aportació ja no és necessària. Ho tinc clar. Al seu dia vaig deixar una feina per entrenar el meu nebot, acompanyar-lo, perquè pensava que era un bé per a ell; ara entenc que no em necessita.

Temes:

Rafa Nadal