L’únic futur d’aquesta nena és fugir

Notícies relacionades

Mascó i Basté parlen de sexe

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

La teoria que l’audiència ja tenim el cor com la closca d’una tortuga i canviem de canal quan veiem pobres migrants al mar intentant arribar a les nostres costes –que alguna cosa té de certa, sí– aquesta vegada no s’ha complert. La història, verídica, del pesquer de Santa Pola Francisco y Catalina, esdevinguda el 2006, i que van auxiliar 50 africans a la deriva, és l’objecte d’aquesta producció. La protagonitza Luis Tosar com a patró del pesquer. Està com sempre sol estar: perfecte. També Blanca Portillo broda el seu paper com a ambaixadora d’Espanya a Malta. Entre els migrants voldria destacar l’actor senegalès Lamine Thior, a qui veiem de tant en tant a El intermedio en clau de mordaç i punyent humorista. En aquesta sèrie té moments profunds. Li explica al patró que fa dos anys que camina per deserts, colpejat per policies, explotat per les màfies, vexat per sàtrapes i cacics. S’enriqueixen dessagnant la negritud. Dins del que hi ha aquest grup va tenir sort: van ensopegar un patró humanista que sap que la llei del mar consisteix a auxiliar el nàufrag i donar-li ajuda. I als ulls d’una nena que també anava a la pastera amb la seva mare, es va dibuixar llavors una brillantor, un repunt lluminós. Aquesta nena, de tres anys d’edat, va ser salvada, però ha après que l’únic futur d’un africà és fugir. En aquesta sèrie sentim els mariners parlar en català alacantí. Amb tota naturalitat. És una normalització que celebro.

Aquests tres capítols retraten només un tram de la tràgica diàspora africana. Queda per fer la sèrie completa. Des que surten del seu país, el seu llarg i dramàtic trajecte, fins que arriben a Europa. Els que sobreviuen. I seguir, i veure com a Europa els rebem. No reclamo una producció hollywoodiana tipus Raíces, Kunta Kinte. Amb només seguir el que ha viscut aquesta nena, i el que viurà al paradís europeu, hi hauria prou impacte. Una sèrie verité. Una mirada necessària. Que ens caiguin, de vergonya, les pupil·les.