Mónica López (‘Rapa’): «Catalunya era l’avantguarda de les arts a Espanya, però això s’ha acabat»

Tot i que va néixer a les Canàries (Las Palmas, 1969), Mónica López fa més de mitja vida que viu a Catalunya. El seu bon domini dels idiomes (parla castellà, alemany, anglès, francès i portuguès) la va animar a atrevir-se amb el català tot just va arribar-hi, amb 17 anys, i, de fet, pel seu depurat accent, molta gent juraria que és de Barcelona. Ella s’ho pren amb humor, igual que quan assegura que quan li van sortir les primeres arrugues és quan més càstings ha fet. Sap, això sí, que no és l’habitual. Tampoc aconseguir una protagonista en una sèrie, com li ha passat amb ‘Rapa’, que acaba d’estrenar segona temporada a Movistar Plus+.  

¿Quina és la gran diferència d’aquesta segona temporada respecte a la primera? 

La mirada des del guió. En la primera va passar una cosa molt divertida, que era que l’espectador sabia al segon capítol qui era el culpable de l’assassinat, abans fins i tot que els personatges. En canvi aquí no, ens acompanyen en els dos casos.

Javier Cámara l’enveja perquè el seu cas l’ha portat a rodar a l’arsenal de Ferrol, un lloc molt poc accessible. 

¡Sí! La gent veurà per primera vegada per dins l’arsenal de Ferrol. Hi ha una actriu que surt a la sèrie, Iolanda Muíños, que quan hi vam entrar el primer dia es va posar a plorar. Ella és ferrolana, com els seus pares, i mai havia pogut veure què hi havia darrere d’aquest gran mur blanc. 

Amb vostè, que és tan bona per posar accents, ¿mai es van plantejar que fes de gallega?

Ho vaig intentar perquè m’encanten els accents i, allà on vaig, m’agrada parlar l’idioma. Però com que sé una mica de portuguès acabava parlant «portunyol». A més, com que vaig ser l’última a entrar al repartiment no arribava amb temps per preparar-lo. Em va semblar bé que decidissin que el meu personatge no tingués accent gallec perquè, sobretot en la primera temporada, que és més rural, el fet de ser estrangera la fa sentir-se més incòmoda. És una persona que no acaba de trobar el seu lloc fins que coneix Tomás.

Fa molts anys que treballa en la professió però li costava que li donessin papers protagonistes. ¿Tenir-ne un a ‘Rapa’ ha suposat un gran canvi?

¡Espero que no sigui l’últim! Estic a ‘Rapa’ gràcies a ‘Hierro’. Els productors es van recordar de mi i es van barallar amb Movistar per triar-me a mi, perquè a les plataformes els interessa gent més coneguda. Ara m’arriben més ofertes i puc escollir. Però jo he sigut molt feliç fent secundaris, que són més difícils que un protagonista.

¿Per què?

Un protagonista pot no estar inspirat un dia i té 15 seqüències més per arreglar-ho. En canvi, el secundari ho ha de donar tot en la seva escena. He d’aprofitar l’èxit perquè sé com és aquest ofici. Els meus millors amics actors han tingut èpoques glorioses i després han passat a l’oblit.

Vostè fa broma dient que a partir dels 50, quan li van començar a sortir arrugues, va ser quan li van començar a sorgir més càstings.

Correcte, i encara estic en ‘shock’. És realment curiós que jo que havia fet poc audiovisual i de sobte, quan em faig gran, em comencen a sortir propostes. Però sé que no és habitual. Les meves amigues actrius han arribat a una edat i ja no els truquen. ¿Per què els homes madurs són atractius i les dones de certa edat són poc desitjables? És una creença completament cultural.

Emma Vilarasau diu que no hi ha papers per a dones de 60. Vostè no hi ha arribat, però sí als 50.

Estic aprofitant l’èxit perquè sé que s’acabarà. Cal recolzar els guionistes perquè escriguin històries per a dones. No vull ser pedant, però crec que les dones som més interessants amb 50 o 60 que amb 20. Tenim més experiència, més conflictes...

Va arribar a Barcelona amb 17 anys. ¿Per què volia fer teatre en català?

Vaig veure un programa sobre Flotats que em va tornar boja. Després es va obrir el Centre Insular de Cultura de Las Palmas, on treballava una professora de la Reial Escola Superior d’Art Dramàtic, i li vaig preguntar si me n’havia d’anar a Madrid. Ella em va dir que no ho dubtés, que si creia que podia aprendre el català, me n’anés a Barcelona, que en aquell moment era el millor. Era més o menys l’any 1985.

I es va llançar.

Vaig enviar una sol·licitud a l’Institut del Teatre. Vaig portar un monòleg en castellà, un poema en català i un altre en castellà, Pessoa i Ferrater. Van veure que tenia facilitat per aprendre català i em van agafar. Als anys 80 i 90 a Catalunya hi havia un teatre meravellós. Ara crec que s’ha aburgesat molt, hem viscut molt temps del conte dels falsos transgressors. Sempre he pensat que Catalunya era l’avantguarda de les arts a Espanya i em dol molt dir que això ja s’ha acabat. Sempre treballem els mateixos i no hi ha espai per a altres propostes ni per a la gent jove, a diferència de Madrid.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

¿No li va costar aprendre el català?

Una mica. Però era molt jove, vivia en un pis amb dos mallorquins, una noia d’Igualada, una altra de Pineda, vèiem TV-3 tot el dia, les classes eren en català... Així que va ser com un joc. Per a la gent a qui li costen els idiomes és una gran gesta, però jo no ho veig com un mèrit perquè la meva mare és alemanya i vaig sortir de l’escola parlant castellà, alemany, francès i anglès. Però et confesso que, després de 30 anys a Catalunya, quan estreno una funció, continuo apuntant els fonemes sota de les lletres i, quan s’acaba la gira catalana i comença l’espanyola, disfruto més, perquè és la meva llengua materna. Però agraeixo moltíssim que a Catalunya m’acollissin com una més i que la gent es pensi que soc catalana. A Madrid em coneix la professió però no la gent, perquè he fet la meva carrera teatral a Catalunya.