La crítica de Monegal: Vicente Vallés, la il·lusió de sentir-se protegit

L’aproximació de Joaquín a Vallés ha sigut plantejada des d’una actitud naïf. No esperàvem cap altra cosa. Joaquín basa el seu èxit en l’acostament simpàtic, cordial, ingenu, alegre i inofensiu. I Vallés estava còmode responent en aquest espumós registre. Li ensenyava a llegir el teleprompter o autocue sense que es noti que estàs llegint; l’ensinistrava a entrar al plató caminant, amb pas ferm, però amable, i, després, al seure, saber mirar a càmera amb actitud de servei. I estar preparat per quan arriba una notícia d’urgència, no prevista, i explicar-la amb naturalitat fent de la improvisació virtut. Ha estat bé com a exercici plàcid evitant entrar en racons espinosos. Només hi va haver un instant en què Joaquín va plantejar el tema de si el periodista ha de prendre partit. Aquesta és una qüestió interessantíssima.

Deia Vallés: «Als mitjans de comunicació hi ha línies informatives. Això és normal, i fins i tot bo, en una societat democràtica. El que seria dolent és que només hi hagués un mitjà de comunicació i la gent no pogués triar». ¡Ah! Jo crec que Vallés, de forma subtil, estava d’alguna forma enviant-li un ‘souvenir’ a Pablo Iglesias sense citar-lo. Una suau resposta a les andanades que Iglesias li llança a Vallés moltes vegades en al·locucions públiques. Joaquín no va estirar aquest fil, però almenys va plantejar una altra qüestió fonamental en el nostre ofici: si les pressions dels polítics poden acabar provocant por, o una gran inquietud, en el periodista, perquè si no obeeix corre el risc de ser acomiadat. Vallés va contestar: «S’ha d’agrair als caps que tens que sàpiguen parar el temporal. Ells són els que et protegeixen. Jo els ho agraeixo molt».

Notícies relacionades

Aquestes són les 8 cançons finalistes del Benidorm Fest 2023 | Llista completa

Catalunya Ràdio amplia el seu catàleg per disposar de 60 pòdcasts

¡Ah! És una resposta hàbil. Complau la direcció dels despatxos alts de la cadena. De vegades, no obstant, el periodista acaba llançat a la intempèrie, i ningú obre un paraigua que el protegeixi. Això passa quan és el cap qui tem perdre la seva cadira. Sempre acaba perdent el pencaire del plató, per més que cregui que és una estrelleta.