La crítica de Monegal: Candela davant el mirall i un passeig pel Prado

Ara, amb aquest nou programa, ens torna el plaer de la conversa profunda i pausada. Candela Peña ha sigut la seva primera convidada. Té pocs filtres aquesta formidable actriu nascuda a Gavà. Deixa anar les veritats amb valerosa naturalitat. S’atreveix a fer crítica i catarsi del seu propi gremi. Parlant d’alguns companys, formidables, magnífics, molt famosos i premiats, advertia: «Hi ha molt ‘posturisme’ en aquesta professió. Anem de lliures. D’‘¡Igualtat, Igualtat!’ Però jo no he vist mai un actor que digui ‘Que aquesta cobri el mateix que jo i que vagi la primera al cartell’. Això sí, s’ajeuen una estona al terra de l’aeroport perquè es vegi la seva solidaritat amb Aminatou Haidar».

Notícies relacionades

L’Editorial de Cristina Villanueva: L’inici d’una gran aventura informativa molt més distesa, com un bon segon cafè

De ‘Gente joven’ a ‘OT’ 24

¡Ah! Ja els vaig dir que aquesta actriu les deixa anar sense despentinar-se. Que sàpiga la meva admirada Candela que també en el meu gremi el posturisme es practica una barbaritat. No busquin grans índexs d’audiència en aquest programa. Es compleix un paradigma que fa anys que assenyalo: la tele i la matemàtica de la proporcionalitat inversa, van estretament lligades. Audiència i qualitat, solen ser inversament proporcionals.

En aquest mateix Museu del Prado al qual anava Carlos del Amor per veure si es movien els personatges dels quadros, van estar ahir un grup d’afectats per la síndrome de l’oli de colza. Es van posar davant de ‘Les Meninas’ amb una senzilla pancarta. Un d’ells, Miguel Ángel, que va en cadira de rodes des de fa 40 anys, li deia a Andrea Ropero (‘El intermedio’): «És molt dolorós per a una víctima l’abandonament institucional. Jo era un nen amb 12 anys acabats de fer. No només em van robar la infantesa, em van robar tota una vida». ¡Ah! Van ser ràpidament desallotjats. Aquesta nit Carlos del Amor hauria de tornar a El Prado. És molt possible que veiés totes les Meninas baixar del quadro plorant. Sobre tot Mari Bárbola i Nicolasito Pertusato, que no eren regis personatges però els va posar allà Velázquez per ensenyar-nos la maleïda gràcia, i mofa, que els dedicaven a la Cort perquè eren ‘nans’.