Melani Olivares: «Les Mama Chicho també són cultura d’Espanya»

La nostàlgia per la dècada dels 90 és un dels ingredients que amaneixen ‘La reina del pueblo’, comèdia plena de referències a les cançons i programes més famosos d’aquella època. El personatge que s’encarrega de reviure’ls és el d’Estrella Bernal, una ex Miss Espanya i ex Mama Chicho vinguda a menys a què dona vida Melani Olivares (Badalona, 1973). Malgrat la seva àmplia trajectòria televisiva (‘Policías’, ‘Bajo sospecha’, ‘La embajada’, ‘Aída’, ‘Perdida’, ‘Benvinguts a la família’, ‘Masterchef celebrity’...), l’actriu confessa que es posa «com un flam» a l’abordar qualsevol treball. «Quan començo a rodar una cosa nova, la nit abans mai dormo», assegura.

‘La reina del pueblo’ arriba en el millor moment, a l’estiu, per recuperar les revetlles estivals que no hem pogut viure en els últims temps. 

L’agafarem amb moltes ganes. La sèrie és molt divertida, una entrada d’aire fresc. Els protagonistes són els joves, però també hi ha un repartiment de gent més gran amb uns personatges molt curiosos.

Les referències a temps passats són constants: les Mama Chicho, Sonia i Selena, ‘Lluvia de estrellas’... 

Hi ha moltes referències a la tele dels anys 90, a Silvia Jato... I el meu personatge és el que les té a la boca tota l’estona, perquè ella s’ha quedat ancorada als 90.

De fet, el seu personatge és una ex Mama Chicho, que els actors més joves de la sèrie han confessat que no coneixien. 

Els meus fills tampoc sabien de què els parlava. Però hi ha una part important de la població que sí que ha viscut els 90.

Faran que a molts joves els vingui la curiositat i busquin a Google què és una Mama Chicho.

¡Tant de bo! Això també és cultura d’Espanya.

Estrella Bernal és una dona amb carisma, però que passa per les seves hores més baixes.

És una persona que, per damunt de tot, desitja que l’estimin. Un ésser vulnerable l’ego de la qual va més enllà de si mateixa. I, sobretot, que viu amb l’esperança de tornar a reviure els seus anys daurats de plenitud televisiva.

¿Va tenir algun referent per fer-la, alguna estrella caiguda?

Vam preparar el personatge entre el Raúl Navarro [el creador] i jo. Està igual de sonat que jo, així que ens hem ficat els dos al fang i no ens ha avergonyit poder mostrar algú en el seu declivi. Hi ha l’humor, però és un personatge entranyable que crea molta tendresa.

‘La reina del pueblo’ és una sèrie còmica, però l’Estrella hi posa el punt amarg.

¡És clar! L’Estrella és una perdedora que, tot i que intenta per tots els mitjans sortir d’on és, no deixa d’estar en la merda més absoluta. Ningú la recorda ni li truquen per treballar. Com la majoria de persones que no treballen, intenta mostrar el millor de si mateixa, tot i que en el seu cas sigui molt patètic.

¿Creu que la seva professió està molt basada en la imatge, igual que la de l’Estrella?

No. Ser actriu és un treball de fer colzes, de pujar a un escenari i saber recrear situacions i estats d’ànim tenint una base i una cultura literària. No té res a veure amb pujar a una passarel·la, posar-se un banyador i lluir-lo, amb tots els respectes.

Però moltes actrius es queixen que no els arribin papers després dels 40.

Sí, hi ha menys personatges a partir dels 40. Tot i que això està canviant perquè la generació d’actrius que abans en teníem 30 i pencàvem moltíssim ara en tenim 40 i continuem treballant.

Un dels valors que més ressalta a la sèrie és l’amistat. El seu personatge també connecta molt bé amb els joves.

Perquè està desesperada i s’agafa a la taula de salvació. N’apunta alguns valors, tot i que sigui per sobre. Fa goig veure’ls pencant, van tenir un ambient molt d’amistat. Jo és que vaig ser-hi pocs dies.

¿Com ha sigut treballar amb gent tan jove com Lucía Caraballo, Ana Jara, Omar Banana i Cristina Colom? ¿Què li aporten?

M’encanta rodar amb gent més jove, aporten un munt de coses. Em sembla que són frescos, espontanis, vulnerables, fràgils... Com som tots, però amb l’edat ens posem més cuirasses a l’hora de treballar. Em flipa treballar i envoltar-me de gent jove. Els meus nebots estan sempre a casa meva i són d’aquesta edat. Jo m’avinc amb la gent intel·ligent que em faci riure, m’importa un rave l’edat que tinguin.

¿S’hi ha vist reflectida, en aquesta il·lusió del qui comença?

Per a cap és el primer projecte. No té res a veure ser jove amb no tenir experiència. A més, jo tinc la mateixa il·lusió i entusiasme ara, però amb més durícies i més anys. Quan començo a rodar una cosa nova, no dormo la nit abans. Estic com un flam. Després, quan em poso a pencar, se’m passa.

Notícies relacionades

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

Cal fer-li un vestuari al sindicalista Pepe Álvarez

Acaba d’estrenar pel·lícula, ‘Donde caben dos’.

És una pel·lícula de Paco Caballero amb un gran elenc. L’Adrià [Collado] i jo tenim un paper petit com un matrimoni que fa 15 anys que fa intercanvi de parelles i ho viu amb una naturalitat bestial. És una parella que viu el sexe d’una forma molt lliure i molt intercanviable.