Una nit extraordinària

Quin gran començament, quina gran arrencada, la de Tu cara no me suena todavía (A-3 TV). Aquesta variant de l'exitós Tu cara me suena ha sigut per treure's el barret. Xou musical en estat pur, amb aquell plus fonamental de la recreació, caracterització inclosa. Sense desmerèixer en absolut la feina, les interpretacions, de Fran Valenzuela, com a Alejandro Sanz; Nacho Lozano, com a Miguel Bosé, o Arantxa Albiach, com a Beyoncé, va ser indiscutiblement Cristóbal Garrido, amb la seva sublim Olga Guillot, que va elevar aquesta estrena fins a cotes de perfecció absoluta. El gran artista Garrido ha redimensionat el transformisme. La seva recreació de Soy lo prohibido ha aconseguit que es fes a Espanya allò que demanava Azaña gairebé de genolls: que hi hagués un gran silenci general a tot el país, i que l'aprofitéssim per aprendre. «¡Som trending topic!», cridava Manel Fuentes, mentre l'aire s'impregnava d'aquella estrofa que diu «Soy ese vicio de tu piel, que ya no puedes comprender (...) soy la aventura que llegó para ayudarte a continuar en tu camino», i Mónica Naranjo, asseguda a la taula del jurat, plorava en silenci, en actitud de devoció davant de Garrido. Hi ha un factor bàsic en aquest programa, que aplaudeixo fervorosament: donar visibilitat a aquest immens talent que la televisió manté inadvertit. Cristóbal Garrido, de Sabadell, fa anys que construeix un art esplèndid. La seva creació com a Sharonne en el duetto drag Shinai ha recorregut bars, cafès-concert i petits teatres, fins i tot El Molino. Però ha sigut ara, gràcies a aquest programa, on ha pogut aconseguir un reconeixement massiu. El mateix podríem dir d'altres artistes que han sigut inclosos en aquesta extraordinària nit. Rosana Gea, per exemple, que va recrear Amy Winehouse, o Inot, en la seva trepidant clonació de Brian Johnson, són criatures amb una trajectòria que per fí la tele ha descobert. Agraeixo a Tinet Rubira, ànima d'aquesta producció televisiva, la seva sensibilitat per fer-ho possible.

A Tele 5, l'estratègia de moure el Deluxe i posar La voz kids els ha proporcionat una segona plaça honrosísima. Els bessons de Girona, Paco i Antonio -a més, naturalment, d'altres nens-, han sigut aquell ingredient bàsic que ja els vaig advertir en el meu anterior article. ¡Ah! Si no existís la guerra per l'audiència, i els imperis es tranquil·litzessin, els espectadors podríem degustar dos magnífics xous, però no alhora, sinó en nits diferents.