Ruth Lorenzo: "Vaig a Eurovisió per la victòria. Jo no faig res si no és per guanyar"

Va néixer al barri murcià de Vistalegre fa 31 anys. Per al gran públic espanyol és una autèntica desconeguda, però al Regne Unit és un autèntic fenomen de masses. Es va donar a conèixer el 2008 al participar en el concurs de talents Factor X de la cadena britànica ITV, on va tenir com a mentora Danii Minogue. Va quedar cinquena. D’aquesta manera, mentre aquí podia passejar tranquil·lament pels carrers de qualsevol ciutat sense que ningú la conegués, a Londres es venien tasses, posavasos, clauers i fins i tot boles de Nadal amb la seva imatge, i fins i tot el primer ministre de l’època, Gordon Brown, es declarava un fervent seguidor de l’artista. És Ruth Lorenzo. Amb la cançó 'Dancing in the rain' representarà TVE al festival d’Eurovisió, que se celebrarà a Copenhaguen (Dinamarca) dissabte que ve, dia 10 de maig. Aquesta setmana són les semifinals, en què Espanya no participa, encara que els teleespectadors de TVE poden votar en la primera (dimarts, 6, La 2, 21.00 hores).

–Vostè va saltar a la fama en un xou cercatalents. ¿Quins ingredients i quina recepta va seguir per tenir tant d’èxit a la Gran Bretanya? 

–He cantat tota la meva vida, des que tenia 2 anys. ¡Ho vaig començar a fer abans que a parlar! Em vaig enamorar de les veus de María Callas i Montserrat Caballé quan era molt petita. I als 5 anys, me’n recordo d’estar asseguda davant del tocadiscos de casa escoltant-les i intentat imitar el que elles feien. Quan ets tan petit i t’agraden coses tan grans, sempre vols aspirar a moltíssim. Preferia no anar a jugar amb les meves amigues i cantar. Jo, tancada a la meva habitació, cantant davant del mirall. Preferia mil vegades això que estar fent tonteries o jugar amb les nenes de la meva edat. Teníem una casa bastant gran amb terrasses al camp. Em disfressava. Em posava els meus vestits de princesa i cantava. La meva mare em deia: «¡Bonica, neteja les terrasses!», i jo m’estava hores fent-ho, perquè em passava l’estona cantant amb l’escombra o el pal de fregar.

–I no ha parat fins avui...

–Quan tenia 9 anys, vam marxar a viure als Estats Units, a Provo, a l’estat de Utah, i vaig tornar a Múrcia als 15. A Amèrica, en l’ensenyament es potencien molt la música i l’esport, i així doncs em vaig posar a fer diversos musicals a l’institut. Mai res professional. Hi va haver una temporada en què la meva família no anava gens bé econòmicament, de manera que mai vaig poder rebre classes de cant. Sóc autodidacta. He intentat llegir, estudiar, escoltar i aprendre. Després, quan he tingut amics cantants, he quedat amb ells i he intentat aprendre i absorbir informació de tots costats.

–Quan van veure que això començava a anar de veritat, ¿com va reaccionar la seva família?

–Sempre potenciant-ho. També perquè jo tenia un ímpetu impressionant i era molt pesada. Ja de tornada a Múrcia, em vaig posar en un primer grup que tenien uns amics. Fèiem música llatina. ¡He arribat a rentar-me el cap darrere d’un escenari, on no hi havia camerinos, amb una manguera cedida per una veïna! I això, als 16 anys. Dormia a la furgoneta. ¡Necessitava cantar com fos! Després em vaig posar en un grup de rock amb el qual he tocat en molts pobles d’Espanya, sobretot a Guadalajara, la Sierra de Madrid, el País Basc i Múrcia. Més tard ens vam posar a cantar en un hotel, el Hyatt de Múrcia. I després vaig muntar un duo amb el guitarrista del grup, amb el qual cantàvem per resorts de la Regió de Múrcia. Ens vam fer assidus dels seus locals.

–Va arribar a intentar que l’elegissin a 'Operación Triunfo' (OT), però al Regne Unit li va anar millor...

–Em vaig presentar a la segona edició d’'OT' amb 18 anys. No vaig passar de la segona audició. Jo crec que no estava preparada, a part que vaig fer molt malament el càsting. Després, una família anglesa que em venia a veure a cantar tots els caps de setmana va començar a insistir-me: «¡Has d’anar a Factor X!». I jo: «¡Que no!». I tot això, havent jurat i perjurat que mai podria fer una cosa així, perquè sempre m’he considerat músic, i per als músics els programes musicals són el pitjor. ¡Fixa’t, igual que moltíssimes vegades havia dit que mai aniria a Eurovisió! Mai diguis «mai», perquè després ¡ho fas tot!

–I ja en les audicions del concurs Factor X, ¿va pensar en algun moment que tenia possibilitats d’entrar?

–Vaig arribar al primer càsting amb 22.000 persones fent cua, i li vaig dir a aquesta família anglesa: «¿Què fem aquí?». Feia un fred que pelava, era la primera vegada que anava al Regne Unit i hi vaig insistir: «Anem-nos-en; això és una tortura». ¡Dotze hores! Jo veia la gent de la cua, tots assajant. ¡Mare meva com cantaven! I després, noies guapíssimes, amb molt bon cos. Jo sempre m’he sentit una mica rareta, pleneta, i veia les noies i em deia: «¿Per què m’han d’agafar a mi? ¿Què hi ha d’especial en mi? ¡Qualsevol d’aquestes persones és mil vegades més especial que jo!». Aquest, a vegades, és un error que comet avui dia la joventut que té talent: pensar que no són res especials, quan tots som únics.

–Realment ho porta a la sang. Qualsevol no ho deixa tot i emprèn una nova vida lluny de casa seva i de la seva gent per un somni.

–És que no sé fer cap altra cosa. Físicament, no puc fer cap altra cosa. Crec que moriria de tristesa. Si demà perdés la veu, hauria de seguir sent músic, escrivint cançons, tocant...

–¿Què havia canviat des que la van rebutjar a 'OT' i la van acceptar a 'Factor X'?

–Quan és el teu moment, és el teu moment. No és que estigués més o menys preparada, perquè als 5 anys ja cantava àries d’òpera. Amb el temps, millores vocalment, però quan cantes bé, cantes bé als 5, als 9, als 10, als 30 i als 60. Jo crec cegament que les coses et passen quan t’han de passar. ¡I sort que no em van agafar a més o menys preparada, perquè als 5 anys ja cantava àries d’òpera. Amb el temps, millores vocalment, però quan cantes bé, cantes bé als 5, als 9, als 10, als 30 i als 60. Jo crec cegament que les coses et passen quan t’han de passar. ¡I sort que no em van agafar a OT! ¡No m’hauria passat tot això! La meva carrera ha tingut moltíssima més projecció que qualsevol de les dels que es van presentar a aquella edició d’OT.

–Les apostes de pagament, de moment, donen una clara guanyadora: Armènia. Espanya, per ara, se situa cap al lloc 15…

–Veig les mateixes possibilitats que tots els altres. Mai se sap el que passarà. Tots tenim les mateixes possibilitats. Conchita Wurst, d’Àustria, pot guanyar. Per tota la controvèrsia sobre la seva identitat sexual, tot el que està fent i el que representa. Però també pot guanyar França, perquè hi va amb una cançó superdesenfadada i els xavals estan bojos perduts. O Armènia, que s’ho està treballant tant... O pot ser que torni a guanyar Dinamarca, perquè la seva cançó és brutal. Del que sí que n’estic segura al cent per cent és que la meva cançó estarà competint pels primers llocs.

–Deixant 'Dancing in the rain' a una banda, ¿quina és la seva cançó favorita d’aquest any?

–N’hi ha moltes que m’agraden: les de Regne Unit i Dinamarca... També m’encanta Conchita Wurst. I la de Noruega és preciosa. De fet, aquest any m’encanta Eurovisió: crec que hi ha molt de nivell.

–¿Confia en els 12 punts del Regne Unit?

–No ho sé, encara que sí que ens votaran: n’estic seguríssima. La gent allà m’estima molt. Fa poc vaig oferir un concert a Londres per promocionar 'Dancing in the rain'. Vaig arribar amb retard a la roda de premsa, on tothom em va estar animant. Em deien: «Ruth, ¡et votarem!». Vam sortir cada dia a la premsa britànica. Tot era molt positiu. O sigui o ens voten... ¡o ja em sentiran!

–Queda només una setmana perquè se celebri Eurovisió. Fins ara, i des que va ser elegida com la nostra representant, ¿com ha estat el seu dia a dia per preparar el festival?

–¡Uf! És una bogeria absoluta i m’encanta que sigui així. No vull que s’acabi això, perquè m’encanta viure el «¡no arribem a temps, corre!». Ara, proves de vestuari; ara, assaig; ara, entrevista; ara això, ara allò; ara estic passant fred, ara passo calor… ¡M’encanta! M’encanta treballar, és el que més satisfacció em dóna. I no parar. De fet, paro dos dies i dic: «¡Mare meva! ¡Se m’enfonsa el món!».

–¿Cuida la seva veu d’una manera especial?

–Dormo bastant –intento anar a dormir d’hora–, faig esport, prenc molta mel de manuka –és molt bona per a la veu– i tinc dos professors de cant que són una canya. Són entrenadors, més que res: Liliana Arácil i Miguel Manzo. Liliana és a Sevilla, i Miguel, a Barcelona. Vaig alternant amb tots dos, que tenen una tècnica de cant superguai i m’agrada molt, perquè és el més semblant a fer ioga per a la veu. Treballo amb ells cada dia. Estic molt contenta.

–Vostè sempre ha dit que fins ara no seguia especialment Eurovisió. Després d’aquesta experiència, ¿es convertirà en una fan del festival?

–Sí, jo crec que sí. M’encanta la mobilització que es produeix en molts països d’Europa pel festival, sobretot per la il·lusió que genera la música. Amb les situacions que s’estan vivint avui dia... I no solament econòmiques, sinó també perquè molts països d’Europa ja no estan pels drets, per la llibertat, per l’amor lliure... M’agrada que la música uneixi tanta gent i li doni esperances i il·lusió. Es tracta d’això. L’art, la música i la creació en general també serveixen per aportar il·lusió i una miqueta d’esperança.

–I després del 10 de maig, guanyi o no guanyi a Copenhaguen, ¿què?

–He de demostrar que no sóc una one hit wonder (guanyadora d’un sol èxit), que el meu disc és bo, que té una bona producció i unes bones cançons. Aquest estiu faré una gira i no pararé, i no solament de cantar aquí. Ja m’estan sortint concerts a Rússia i a Alemanya. Està entrant moltíssima feina. Aquest estiu, a més a més, estarem gravant. Perquè el meu primer àlbum, Planeta azul, m’agradaria que sortís a principis d’aquesta tardor, i això implica que tenim moltíssims vídeos per gravar. Són clips supercreatius. El que he dit, hi ha moltíssima feina i esforç al darrere de cada un d’ells. M’ho treballaré moltíssim. Però s’ha de combinar tot bé i donar-ho tot al màxim, com a mi m’agrada. ¡Canya! Jo penso tenir 80 anys i estar encara a dalt de l’escenari. No faré cap altra cosa.

–¿Com va portar això de passar de la nit al dia de ser una verdadera desconeguda a tenir un èxit ­descomunal?

–He tingut l’avantatge que al Regne Unit m’han tractat com a algú famós, però a casa meva, que és Espanya, em tractaven com a mi mateixa, perquè ningú sabia res. Es pot dir que portava una doble vida. Al Regne Unit m’han passat coses al·lucinants: no poder sortir al carrer, que et diguin: «Al príncep Carles li agrades molt»... O estar asseguda al cine amb els prínceps Caterina i Guillem a darrere meu i que em reconeguessin. M’han passat coses molt fortes, però després podia anar a Calblanque (Cartagena) a fer nudisme. Hi havia un equilibri. El que passa és que al Regne Unit m’he sentit molt sola, perquè la gent que et coneix, et coneix per alguna cosa. No et volen a tu, a la que es lleva als matins; volen la que estava cantant 'Purple rain' a 'Factor X'…

–El tema que portarà a Eurovisió neix precisament d’aquest sentiment de soledat. Vostè estava vivint la cara més amarga de l’èxit...

–Jo havia firmat contracte discogràfic amb la casa EMI un any abans. Un contracte és el somni de qualsevol artista: cinc àlbums; un milió de lliures per gastar en el projecte; que si et posen un pis al costat del riu; cotxes per dalt, cotxes per baix… Vius un somni, però un somni que tenia un preu alt. Quan vivíem als EUA, m’ho vaig passar molt malament. El que em va salvar l’existència i la salut mental va ser cantar; va ser la música. Per això, jo a la música li tinc un respecte molt gran; no puc traficar amb ella, no puc vendre la meva manera d’expressar-me com a artista, perquè això és mentir, i quan menteixes, no arribes a res. Pot ser que triomfis amb un sol èxit, que facis una cançó que sigui el súmmum i ja mai tornis a existir. Jo vull tenir 80 anys i estar cantant. I veia que amb EMI allò era una mica el que em passaria.

–Aleshores va prendre una ­decisió.

–Vaig decidir trencar el contracte, tornar els diners, comprar les cançons que jo mateixa havia escrit… I va ser llavors quan vaig escriure 'Dancing in the rain'. A part que va començar a desaparèixer gent del meu voltant–els que deien que eren els meus amics ja no hi eren, hi ha gent que et gira l’esquena–, i que has de deixar el teu pis tan bonic perquè ho has perdut tot, el teu mànager et diu: «Ara només vals per entrar a Gran hermano»… ¿Què em podia passar més? Tot això i, a més a més, ¡no va parar de ploure durant dos mesos! Dius: «¡Ja no puc més!». I en aquell moment va néixer la cançó.

–Quan TVE li va oferir participar en la selecció de l’artista per al festival, ¿com va reaccionar?

–Primer vaig dir que no volia participar en una preselecció i em vaig dir: «Jo passo; em centraré en el meu disc». Un disc que havia firmat amb Roster Music i Ricardo Campoy a Barcelona. Tenia les idees clares. Però va començar a sonar el meu nom, els eurofans ho van saber. Al principi es va proposar una preselecció per internet i vaig dir que no. Després es va parlar d’una preselecció televisada, i llavors vaig trucar al meu mànager i li vaig dir: «Et deixo decidir a tu. Jo no puc». Més que res, perquè es tractava d’un moviment que o era escac i mat… o havies mort.

–Però al final es va decidir.

–Vaig començar a llegir alguns comentaris de fans a Twitter del tipus: «¡Per favor, Ruth! Tenim ganes que se’t conegui a Espanya». Llavors vaig trucar a TVE i em van demanar que fos el cinquè artista de la preselecció, perquè el meu nom estava sonant molt. Vaig trucar al meu mànager i li vaig dir que ho acceptava. Quan vaig guanyar, de totes maneres, no m’ho creia. Molta gent ha dit que tot això està pactat. ¡Mentida! Jo no m’ho creia. De cap manera. De fet, crec que vaig ser un dels concursants més complicats: amb una cançó escrita amb més gent, una companyia discogràfica al darrere, els meus projectes, les meves idees clares... No era dels fàcils.

–I quan va acceptar participar-hi, ¿tenia alguna altra cançó candidata amb què presentar-se o tenia molt clar que havia de ser 'Dancing in the rain'?

–No. Era aquesta o no n’era cap.

–¿Per què?

–Perquè crec en ella. La versió original la vaig escriure pensant donar-l’hi a Dannii Minogue, que me la va tornar dient-me: «Aquesta cançó és molt difícil de cantar i no em ve gaire de gust complicar-me tant la vida». Després la vaig passar a una artista espanyola molt coneguda, però no estaven buscant peces en anglès. Perquè la cançó original és en anglès. I jo vaig dir: «Mai la traduiré al castellà». Sempre dic «mai», i després faig el contrari… Després vaig pensar que 'Dancing in the rain' seria el meu primer senzill a Espanya. Per això, quan vaig acceptar participar en la preselecció, vaig dir que l’elegida era aquesta cançó o cap.

–'Dancing in the rain' va ser escrita per vostè amb la col·laboració de Julian Emery i James Irvin com un tema dance, però va a Eurovisió com una balada. ¿Per què?

–Jo no la veig com una balada, sinó com un mig tempo-pop. Es transforma així perquè per a mi els nous arranjaments són més adequats. Penso que una cançó dance quedaria molt antiga per a Eurovisió. Els arranjaments actuals són moltíssim més bons i permeten que es pugui lluir la veu molt millor. El que passa és que és un tema molt difícil de cantar. És una cançó supercomplicada perquè té moltíssims canvis de dinàmica, notes altes al màxim, porta pianos... És una cançó difícil. De fet, encara a mi se’m fa difícil. Li dic al meu mànager: «Jo la vaig fer néixer i ¡fins i tot a mi em costa!».

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes gastronòmiques per Catalunya

Mònica Terribas destapa els abusos a l’Opus Dei: «S’hauria de compensar el mal psicològic a tanta gent»

–¿Amb quina actitud va a Eurovisió? Hi ha qui es conforma de ser-hi, viure l’experiència i aprofitar la tirada de popularitat.

–La meva intenció és guanyar. Jo no faig res si no és per guanyar. Ara, que guanyem o no, és una altra cosa. Però un no s’apunta a una competició només per quedar bé; almenys jo. La Lliga de futbol no se celebra perquè un equip quedi bé; l’organitzen perquè la guanyi un equip. Una competició és o per guanyar… ¡o per guanyar! I si no guanyes, doncs no has guanyat; no passa res. Però aquesta ha de ser la intenció. ¡Sempre! Si no, ¿per què fas les coses? Jo vull treure el meu disc perquè és la meva il·lusió, és el que jo faig, del que jo visc, però vull que el disc triomfi. No vull que es quedi en un bon lloc. Vull que ­triomfi, si no, no t’esforces a fer les coses el millor possible.