El cap de setmana passat vaig participar en un taller literari a la Ribeira Sacra de Lugo, en un vell pazo rural que ja era literari per si mateix: a part de la seva llarga història, en les seves estances Elena Quiroga hi va escriure algunes de les seves millors novel·les, com la celebrada Viento del norte, guardonada amb el premi Nadal el 1950. El tema del taller era la literatura i el paisatge, així que pocs llocs millors que la vella Casa Grande de Rosende, reconvertida en part en hotel per l’arquitecte Manolo Vieites, per celebrar-ho. Durant un parell de dies els assistents vam poder disfrutar no només de la conversa (el taller va ser més aristotèlic que acadèmic, com no podia ser de cap altra manera sent-ne jo el conductor) sinó també del paisatge de la Ribeira Sacra de Lugo, en la qual ja balbotejava la primavera amb tota la seva magnífica bellesa. Entre els assistents al taller també hi havia un altre arquitecte gallec, Mario Crecente, que ara mateix té com a feina principal aconseguir que la Ribeira Sacra sigui declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
Un laboratori
Notícies relacionadesHo sigui o no, la Ribeira Sacra gallega és un dels llocs més fabulosos de la geografia espanyola i per als interessats en el paisatge i en la literatura un autèntic laboratori. Així que els dies que hi vaig passar viatjaran amb mi allà on vagi, com espero que ho facin amb tots els assistents al taller organitzat per La Plantación, una empresa cultural gallega dedicada a compartir idees i reflexions (la de la literatura i el paisatge que jo vaig proposar és només una més de les que han celebrat en tot aquest temps i a les quals han contribuït diversos pensadors i escriptors). Però, juntament amb els records, també viatjaran amb mi les idees que van sorgir aquells dies sobre el paisatge i la literatura. De moltes d’aquestes idees en van ser responsables els assistents al taller: vaig aprendre més jo d’ells que no pas segurament ells de mi. S’aprèn més escoltant que parlant i sobre la literatura i el paisatge, un tema sobre el qual he reflexionat i escrit abundantment, està tot per dir. I més en aquest país on el paisatge és una assignatura pendent no només per part dels creadors sinó dels habitants mateixos, que amb prou feines el consideren important per a la seva felicitat. I ho és.
El paisatge, que hauria de ser un dret més (ho he escrit i defensat moltes vegades), com l’educació o la justícia, és important en la realització humana malgrat que molts humans no siguin conscients d’això. No es pot ser feliç en un paisatge lleig o destruït i, al revés, és més fàcil ser feliç en un entorn agradable i respectat, de la mateixa manera que es produeix amb la casa on vivim i amb els objectes de què ens envoltem. El paisatge (es va repetir moltes vegades al taller de Rosende) és el mirall que ens reflecteix i en el qual projectem els sentiments. D’aquí ve la importància de la seva conservació i que el respectem tant com a nosaltres mateixos. Contra el que molts pensen, sobretot els especuladors interessats només en el rendiment econòmic, el paisatge no és un decorat, el teló de fons de l’escenari davant el que es desenvolupa la tragicomèdia humana, que es pot substituir per un altre, sinó el mirall del nostre esperit, que aquest sí que no té substitució. Per això per a molta gent és sagrat, tant com la Ribeira Sacra gallega, com bé van saber veure els primers monjos que la van poblar, artífexs de la seva conversió és un escenari místic.
