Un vestit vermell per cada dona assassinada: «Fa por sentir-se reflectida en algú que ja no hi és»

Van començar el dia 22 d’abril i ja en porten 80 (el còmput dona compte de les dades oficials i d’altres d’extraoficials que manegen col·lectius feministes i que inclouen, per exemple, suïcidis relacionats amb la violència masclista). Els primers 27, els corresponents als assassinats comesos abans d’iniciar la campanya, els van penjar elles mateixes. La resta, els altres 53, el dolorós nombre d’assassinats a partir d’aquest 22 abril, ho van fer diferents associacions de la ciutat. Darrere de cadascun d’aquests vestits alçats en llocs ben visibles de la ciutat, a més de la denúncia d’una vida arrabassada per la violència masclista, hi ha un treball previ amb les entitats de Montcada, les encarregades d’organitzar cada acte a la seva manera. Vestits Vermells fa ‘només’ (un ‘només’ entre moltes cometes) d’enllaç.

+++Fotogaleria vestits vermells ID: 94949486+++

Cadascuna d’aquestes petites cerimònies són ja gairebé un ritual en aquesta ciutat a la perifèria de Barcelona, esquarterada pels serveis que ofereix a la capital –carreteres, vies de tren, polígons...– i amb un fort en un teixit associatiu que s’ha bolcat en aquesta iniciativa. Una acció col·lectiva que «mira de representar, a través d’una presència, una absència», com la descriu sempre l’activista feminista Delia García Domènech, impulsora del moviment.

En molt poc temps, i atesa la transversalitat de les accions, el projecte ha servit perquè moltes dones «comencin a sentir que hi ha llocs segurs –narra la Delia–. Cada vegada hi ha més dones que s’acosten a nosaltres i estan començant a denunciar». Una de les primeres que va trobar refugi i escalf a Vestits Vermells va ser l’Alba, que relata amb valentia i força que va patir una agressió sexual per part d’un company de l’institut quan tenia 16 anys.

«Em va asseure en un banc a dos carrers de l’institut, a les nou del matí, i va començar a tocar-me l’esquena. Em va treure el sostenidor i em va tocar el pit mentre jo xisclava que parés, que sisplau em deixés, que si em deixava anar-me’n no ho explicaria a ningú», recorda la jove, que ara ja pot explicar-ho i vol fer-ho perquè ningú més passi pel que ella va patir.

«No parava de plorar»

Li va costar un mes explicar-ho a la seva mare, recorda. «Em vaig tancar en mi mateixa, m’autolesionava i no parava de plorar; sentia culpabilitat i molta vergonya –explica la jove–, pensava que no hi havia sortida, que qualsevol dia em moria, i vaig fer un intent de suïcidi per l’estrès posttraumàtic, perquè pensava que ningú em creuria».

Ha passat un temps i l’Alba ha sortit. Per ella i per la seva família, explica. I parla acompanyada per la Delia i altres companyes, convençuda que el que estan fent «està servint d’alguna cosa». «Cada vegada que pengem un vestit és dur, se’t remouen moltes coses, però estem transmetent valentia a altres dones, ajudant que diguin ‘fins aquí’, que no aguantin ni una plantofada ni una paraula fora de lloc», prossegueix la jove, convençuda que és important ser allà tot i que dolgui –«perquè això ho portes amb tu tota la vida»–; que val la pena.

D’instituts a ‘casals’

La feina de formigueta de Vestits Vermells és la viva imatge del treball de formigueta del feminisme, que genera canvis profunds en cadascuna de les entitats que s’han afegit a la iniciativa, que són pràcticament totes. Fa dos divendres van penjar el vestit els joves de l’INS La Ribera, un dels dos centres de secundària d’aquesta localitat del Vallès Occidental que ja s’han afegit al projecte. Va ser un acte molt senzill a la porta de l’institut, però molt, molt, emotiu [com tots, en realitat] en què delegats de diferents classes van llegir frases relacionades en com els feia sentir la violència masclista, sintetitzades així per una alumna: «Mentre hi hagi dones sotmeses mai hi haurà dones lliures».

«Fa uns dies ho vam fer amb el futbol base de Montcada. 700 jugadors, 13 equips femenins, va ser súper emocionant», apunta la Delia.

Notícies relacionades

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

Els sindicats de presons firmen un acord amb la Generalitat

La iniciativa està inspirada en el moviment Red Dress Project del Canadà, que aquesta activista feminista vinculada de tota la vida als grups de dones del barri Can Cuiàs va descobrir gràcies a una exposició col·lectiva de l’artista catalana Núria Rossell a Sant Celoni. «Va ser un moviment que va iniciar Jaime Black, artista ‘métis’ [comunitat indígena] que estava farta de sentir com moltes famílies denunciaven que havien desaparegut les seves filles o germanes i ningú feia res. Va penjar 600 vestits vermells perquè el vermell és l’únic color amb què els indígenes es poden comunicar amb els esperits; un per cada dona», assenyala.

A ulls de la Delia, els vestits, els feminicidis, són la punta de l’iceberg, però el fet que les entitats –d’afes a casals o grups de teatre– surtin al carrer i facin tot aquest treball intern, que parlin sobre el tema, fa que les dones se sentin més acompanyades, «l’objectiu final de l’entitat», remarca. «L’important és que les dones s’atreveixin a fer el pas. Si venen a nosaltres, nosaltres les acompanyem als circuits oficials i, si aquests no funcionen [de vegades, passa], tenim els nostres plans B; tenim una psicòloga al nostre equip. Si es tracta d’una qüestió jurídica, afortunadament hi ha una xarxa forta d’entitats a les quals acudir», conclou.