María Márquez-González: «En la vellesa també s’ha de tenir un full de ruta»

La soledat no desitjada és un sentiment massa freqüent entre les persones grans. Per a María Márquez-González, doctora en Psicologia Clínica i de la Salut, investigadora i professora titular del Departament de Psicologia i de la Salut de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM) i col·laboradora del programa ‘Sempre acompanyats’ de la Fundació La Caixa, també en la vellesa és fonamental continuar enganxat a un projecte de vida que il·lusioni. 

–Més de l’11% de la població espanyola està en situació de soledat no desitjada. Tot un repte.

–Enorme. La soledat és una experiència molt complexa que es relaciona amb moltes d’altres, com la depressió, l’ansietat i l’aïllament, i amb una minva de salut física i psicològica, cosa que suposa un alt cost humà i econòmic. El desafiament és tan gran que, si no l’abordem aviat, amb una bona anàlisi i una bona identificació de les eines necessàries per canviar-lo, estem llestos. Hi ha moltes ganes i moltes iniciatives en l’àmbit de les entitats locals i fundacions, però el que es troba a faltar és una estratègia nacional de la soledat. Un director o directora d’orquestra.

–En el programa ‘Sempre acompanyats’ parlen d’empoderar les persones grans perquè gestionin la seva soledat. ¿Com s’aconsegueix?

–La gestió de la soledat és la gestió de la vida. No podem lluitar contra la soledat sense tenir clar què volem instal·lar al seu lloc. S’ha de treballar amb la persona perquè faci una reconnexió amb les seves fonts de sentit, de reforç, de gratificació, allò que la fa estar viva. Tenir un full de ruta. I això empodera.

–Aquesta gestió deu ser diferent segons l’edat. 

–L’important és tenir projectes, adaptant-te a les circumstàncies. No resignant-te, sinó adaptant-te a aquestes circumstàncies, ja siguin de salut, de mobilitat, de pèrdua de capacitat funcional, que ens imposen uns escenaris una mica més limitats, però això no impedeix continuar tenint projectes vitals, un full de ruta. En gerontologia es parla de l’ajust flexible de les metes. Viure la vida d’una manera que, malgrat les restriccions, valgui la pena ser viscuda. S’ha d’estar enganxat a un projecte de vida que il·lusioni. 

–¿Envellim com vivim?

–Té molt a veure, és una de les claus. En la vida anem sembrant relacions, maneres de connectar amb els altres, aprenentatges, la percepció que podem aprendre coses. Si no sembres, després és molt difícil cultivar el teu jardí vital, perquè no tindràs les habilitats o els hàbits necessaris. L’envelliment es prepara i envellim amb les eines i l’enfocament que hem anat adoptant durant la vida. 

–¿Com ens hem de preparar?

–Una de les claus és conèixer-nos, descobrir-nos, tenir espais durant la vida per plantejar-nos les preguntes de què m’agrada, què em fa feliç, quines coses fan que la meva vida tingui sentit, quines coses m’aporten experiències que m’agradaria continuar tenint, en quines direccions vull anar, quines plantes vull cultivar al meu jardí. I cultivar aquestes plantes tota la vida. Però no una o dues plantetes, no; se n’han de cultivar unes quantes, un jardí vital divers, perquè aquesta riquesa dona flexibilitat psicològica, que és una altra de les claus de l’envelliment. 

–¿Hem de posar en valor la vellesa?

–Aquesta és una assignatura pendent des de fa molt temps. Una societat que no valora de debò el benestar de les persones grans i la riquesa que aporten no és sostenible. És una tasca urgent, perquè són actius que desaprofitem. La societat en sortiria guanyant, i molt.

Notícies relacionades

"Abans hi veníem de barbacoa; ara vivim aquí"

Les barraques de Montcada pugen un 25% després de dos anys d’oblit

–¿Una altra assignatura pendent és la relació intergeneracional?

–Sí, és una altra de les claus. La mateixa arquitectura de les ciutats, dels nostres espais, hauria de permetre molta més convivència entre generacions. Ara hi ha segregació. Hem acabat apartant les persones grans, no ha sigut intencionat, però el resultat és que les hem anat arraconant. Per lluitar contra la soledat de les persones de totes les edats ens hem de poder trobar en els nostres espais quotidians, i poder aturar-nos a compartir una conversa, unes paraules, un somriure... I així, entre tots, construir una societat més connectada en la qual la soledat cada vegada tingui menys lloc.