Silenci, vergonya i por al V19

També se sap que en una parada van pujar ells: una mare amb els seus tres fills menors. El petit, 3 anys. La més gran, 13. Tampoc se sap gaire cosa d’ells. Es desconeix si anaven de tornada a casa seva o es dirigien a algun altre lloc, si se sentien cansats o pletòrics, si els pesava el dia o estaven il·lusionats pel trajecte. Res, no hi ha detalls del seu ànim. Només que van pujar i van emprendre el viatge. 

Sembla que va ser un dels bitllets, estava caducat o s’havia arrugat o, pel que fos, no funcionava bé. De vegades passen aquestes coses. Un detall mínim, una anècdota ínfima que, de sobte, cobra una importància determinant, crucial a les nostres vides. Com en gairebé tot, una qüestió d’atzar i d’individus. Uns minuts abans de pujar a l’autobús, el nen petit podria haver ensopegat al carrer, res important, el just perquè la mare el consolés i perdessin aquest V19. O potser una trucada urgent, una bona notícia, d’aquelles que et fan parar i saltar d’alegria. O potser el conductor, aquell conductor en concret, podria haver patit un atac de lumbàlgia tan intens que el retingués al llit. Però l’atzar va voler que els individus es trobessin allà, en aquell moment i en aquelles condicions. Sembla que la mare, amoïnada pel bitllet rebel, va demanar ajuda al xòfer. I allà, just en aquell instant, en aquell precís segon fundacional, va començar tot. Precisem, tot el dolent. 

El rugit de la bèstia

Sembla que el xòfer va rugir. Sí, podríem definir-ho així. Aquell rugit de bèstia, que surt de les entranyes, que s’oblida que habita el cos d’un humà. És un bramul antic. Quan s’estén, fins i tot la humanitat s’oblida de si mateixa. Sembla que el xòfer va humiliar la dona, la va insultar, li va treure el vel, la va voler fotografiar. També sembla, i quin greu, que altres passatgers del V19, el que recorre Barcelona del mar a la muntanya, i de la muntanya al mar, van aclamar el conductor. I el bramul també va recórrer la ciutat.  

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Expliquen que la dona, atordida, temorosa, va demanar a la seva filla gran que truqués als Mossos, que els crits es van intensificar i que llavors va decidir baixar del vehicle. També expliquen que els fills van mirar de defensar la mare. Normal, és clar. I que el xòfer els va colpejar i els va empènyer. Però res s’explica sobre l’abisme que, en aquell moment, es va obrir davant les criatures ni sobre com de profund és l’avenc. Menys es parla, impossible fer-ho sense caure en conjectures arriscades, de què passarà amb aquest buit. Perquè un buit així, obert tan de sobte, té alguna cosa, o molt, de ferida. I potser es cura o potser s’infecta, poblada de gèrmens i bacteris. Qualsevol cosa pot caure allà, i serà difícil que sigui bona.  

Diuen moltes coses. Segur que, al judici, el o la jutge voldrà sentir-les totes. Però del que no es diu res, però res de res, és dels passatgers que es van mantenir callats. Potser escoltaven música i no ho van sentir, potser estaven abstrets amb la mirada enganxada a la pantalla o a un llibre, potser discutien o estaven immersos en alguna conversa transcendental i absorbent. O potser van tenir por. Por i vergonya. Sí, això és possible. Perquè una de les característiques del bramul és que fa esclatar el temor i esquitxa a un costat i a l’altre. No, res es diu d’ells, potser perquè és més fàcil exclamar-nos pel xòfer del V19 que preguntar-nos pel lloc que haguéssim ocupat en aquest autobús. La resposta potser també fa por.