Un bany eufòric en un llac gelat de la Cerdanya, l’última moda per combatre l’estrès

La Pradella és un dels cinc estanys que precedeixen el llac de les Bulloses, un dels més grans d’aquest racó del Pirineu. És una vall familiar, predictible, assequible per a tots els públics, i amb tot el que un espera d’un paisatge alpí. No decep. D’aquí que la troballa, o més ben dit, la coincidència, sigui encara més sorprenent. Tot succeeix a partir de dos quarts de tres del migdia. L’estany està completament congelat i el sol ja comença a desfilar pel pendent de Font-Romeu. Arriba un primer excursionista. Genera sorpresa, però sembla anar sol, així que potser es tracta d’un militar francès que aprofita el seu dia de festa per posar a prova els límits del seu cos. Però, no.

Als cinc minuts arriba la colla. Són unes 30 persones, incloses cinc dones. Tots amb la mínima expressió tèxtil sobre el cos, és a dir, vestit de bany i, a tot estirar, guants i gorro. Quatre persones més que van amb ells sí que van de roba fins al serrell i són fotògrafs i membres de l’‘staff’. Posen música amb un altaveu potent i comencen a moure’s i a ballar per evitar una hipotèrmia. Un pega cops de boxa, un altre realitza tisores amb les cames sobre el gel i el de més enllà, amb cuixes de la mida d’un assortidor de gasolina, ha fet ja 50 flexions. Sense parar. Individus grans com una marquesina d’autobús, tot i que hi ha de tot, i d’edats molt diverses.

‘Coaching’ hivernal

Quan fa una bona estona que escalfen, apareixen del no-res cinc serres de gel plegables. Lidera l’operació el líder i mentor de tots ells, Jean-François Tual, ‘Ice Man’, hereu del mètode Wim Hof, que deu el seu nom a un atleta holandès que combina teràpies de fred amb exercicis de respiració i concentració. Francès, de 46 anys, en Jean-François va tenir una revelació el 2017 després d’una vida d’un costat a l’altre, amb feines efímeres, sense gaires metes. ¿És això una versió hivernal del ‘coaching’ de tota la vida? Es podria dir que sí, d’alguna manera. Però té l’afegit de l’experiència a la natura, en grup, lluny de casa. I l’aventura, és clar. Perquè banyar-se en un llac gelat pot anar bé per a la circulació, però també et prepara de meravella la conversa d’un àpat de Nadal.

Magdalena Jarvin, parella d’en Jean-François, explica que l’empresa Ice Mind fa tres sortides al gener al Pirineu i tres més al febrer als Alps. Solen apuntar-s’hi francesos i suïssos, però han tingut gent de tot arreu. Explica que la teràpia de gel és ideal per «combatre les inflamacions i reduir els nivells d’estrès». A un parell de metres, mentre xerra, cinc dels participants continuen talant el gel per crear una piscina. Per a qualsevol neòfit, una maniobra molt arriscada, com si això fos una pel·lícula de catàstrofes i a la destralada següent s’hagués d’esquerdar tot l’estany, amb els nens a l’aigua i la consegüent bronca de la mare, degudament assentada en terra ferma. Però executen l’obra amb tal seguretat que es contagia un cert benestar. Sembla mentida com d’estable pot arribar a ser el gel quan té un gruix considerable.

El baptisme

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

Una vegada acabat l’esvoranc, mitja hora després, i mentre continua la música que els manté actius, comença la desfilada de banyistes. Abans, tanmateix, els donen unes instruccions de seguretat i els recorden com han de respirar perquè l’experiment sigui ple. En Jean-François es col·loca en un extrem, i el nedador, en l’altre. Es llancen a l’aigua amb delicadesa. Una, dues i tres piscines. El mentor els ajuda a sortir de l’estany i es fonen en una abraçada. Prova superada i aplaudiment i crits de joia des de la grada. No pensin que fan abraçades com si fugissin d’una mala bèstia. Al contrari. Alguns fins i tot se submergeixen. S’intueix una mica de postureig, no ens hem d’enganyar. Però és lògic, al cap i a la fi t’estàs banyant en un estany que no supera els dos graus.

Acabaran així aquest cap de setmana de tres dies. I dilluns, a treballar o al que sigui. Tornada a la rutina amb el record d’aquell diumenge en què, a 2.000 metres d’altitud, van obrir un orifici al gel i van sentir una cosa nova i inoblidable. ¿Deuen estar menys estressats? No ho sé, però el record no els el treu ningú.