«Em fa pànic publicar fotos sense retocar»: els filtres d’Instagram impacten en la salut mental

El sofriment per l’autoimatge creix, i la psicòloga Mireia Cabero, directora de Cultura Emocional Pública, apunta a les xarxes socials com el gran disparador: «Les fotos ja no les retoquen les revistes del cor o la publicitat, sinó nosaltres mateixos. I acabem comparant aquesta imatge amb la realitat, que òbviament surt perdent sempre». Des de la UOC, Cabero ha estudiat la ‘dismòrfia del selfie’ un nou tipus de trastorn dismòrfic corporal (TDC) que consisteix a operar-se per assemblar-se a la imatge irreal de les nostres pròpies autofotos. Les asimetries dels seus ulls, el seu nas, els seus pòmuls... es converteixen en una obsessió i els pacients acaben passant per quiròfan quan el que necessiten és teràpia psicològica. «Veuen imperfeccions i alteracions físiques on no n’hi ha», assenyala Cabero.

Xarxes i distorsions

El psicòleg Fernando Azor creu que les xarxes socials «potencien les distorsions». I això és especialment greu en adolescents i joves, perquè «són persones que encara no s’han responsabilitzat de les seves inseguretats o pors i és més fàcil que acudeixin a la cirurgia per intentar resoldre’ls». Això no vol dir que no pugui fer-se un ús responsable de les xarxes, com assenyala l’expert, però en «persones amb certa tendència obsessiva o compulsiva, es potenciarà fins a disparar-se o fins i tot descontrolar-se». Una investigació del ‘Wall Street Journal’ va revelar documents interns de Meta, la matriu d’Instagram, en els quals la mateixa companyia reconeixia que tres de cada deu noies diuen que, «quan se senten malament amb el seu cos, Instagram els fa sentir pitjor».

Per la consulta de Júlia Pascual, psicòloga sanitària, passen molts joves amb trastorns alimentaris, i també amb dismòrfies d’aquest tipus. «Passen tantes hores a les xarxes que confonen qui són. A les xarxes poden evadir-se i construir el seu avatar de percepció idealitzada, amb aquests filtres, i queden enamorats d’aquests. En la realitat poden semblar uns impostors, i la decepció pot produir aïllament», explica. «La cirurgia estètica no s’ha de demonitzar, pot ser una bona solució per millorar la nostra autoestima. Però si donem la solució quirúrgica abans d’hora, si no es valora correctament amb qui, com i on ho farem, aquesta solució es pot transformar en un gran problema», explica la psicòloga. 

Protocols psicològics

Protocols psicològicsPascual està acostumada a treballar amb alguns cirurgians de referència a la zona de forma bidireccional, en una espècie d’intercanvi interconsulta per protegir el pacient. «Hi ha cinc preguntes que activen banderes vermelles», explica la psicòloga, i del seu resultat hauria de dependre la conveniència o no d’una intervenció estètica. El problema és que no tots els metges estètics tenen els mateixos estàndards ètics. «Si no els hi volen fer, marxen a un altre que no tingui tantes objeccions», diu Pascual. 

Cabero és partidària d’establir protocols rigorosos: «Dubto molt que ara n’hi hagi, perquè intueixo que perdrien moltes clientes». A més, no tots els pacients evidencien les seves patologies a ulls no experts: «La majoria de les vegades no hi ha un trastorn mental com a tal sinó un malestar emocional, i aquest no sempre sabem com gestionar-lo». Per a Azor, «seria raonable establir uns tests de ‘screening’, una espècie d’analítica general que permeti veure si es requereix un examen més detallat», tot i que adverteix que «les proves d’autoinforme són fàcilment falsejables». 

Límits mèdics

A l’altre costat, la dermatòloga Paloma Borregón creu que són els metges els que han de posar límits: «Si nosaltres consentim els tractaments que demanen els pacients sense tenir en compte les proporcions ideals de la cara, al final estem fent cares que estan com distorsionades, i això no deixa de ser un problema psicològic. Són pacients que no estan a gust amb cap dels canvis que es fan i sempre demanen més i més». 

La cirurgiana plàstica Nélida Grande defensa que els professionals estètics rebin «sessions d’abordatge psicològic per detectar la dismorfofòbia» per no empitjorar un possible problema psicològic. «La medicina estètica és, abans que res, medicina», afirma la doctora, «i la primera norma deontològica de la medicina és no fer mal».

Els perills de l’«intrusisme» 

Els perills de l’«intrusisme» El desembre del 2021, la Sara es va decidir a fer-se una liposucció als seus 39 anys en un centre privat. Diverses setmanes després, la Sara va morir a l’hospital a causa de les lesions que va patir en l’operació. La família parla de negligència i assegura que el metge que la va tractar no estava especialitzat en medicina estètica, sinó cardiovascular. El Congrés va aprovar una proposició no de llei instant el Govern a coordinar amb les comunitats autònomes la necessitat que sigui obligatòria la possessió del títol de metge especialista.

Segons les dades de SEME, només dos de cada deu pacients demanen el número col·legial a qui li realitza un tractament. La doctora Vega apunta els joves com els més propensos a «cometre una insensatesa» i caure en mans de personal no autoritzat «per la seva pròpia edat, que els predisposa a ser menys crítics i més crèduls, perquè són els que més temps passen a les xarxes socials i perquè tenen economies més reduïdes». 

Notícies relacionades

L'obsessió pels filtres d'Instagram amenaça l'autoestima dels usuaris

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Una d’aquestes ‘influencers’ que parla sense embuts sobre cirurgia estètica als seus canals, Rosario Matthew, també va utilitzar aquesta via per explicar com amb 19 anys va patir les conseqüències d’una intervenció que va sortir malament. «No tenia gaires diners i volia llavis ja, on fos i com fos. Vaig trobar un lloc mig clandestí que posava llavis per 160 euros i allà que vaig anar», va explicar. El resultat van ser infeccions i inflamació dels teixits. «Al final estàs posant-te al teu cos productes i substàncies que potser ni tan sols han passat un control sanitari», insisteix Nélida Vega.

La cirurgiana lamenta que no hi hagi una regulació clara en la medicina estètica: un metge format amb un màster ja pot practicar-ho. Una altra cosa és la cirurgia plàstica i reparadora, que hauria d’estar en la formació MIR específica del cirurgià que vulgui practicar-la: «Han de demanar-se els títols a qualsevol hospital», reclama.