Educació a Catalunya

L’adaptació a les escoles bressol: el més difícil encara de la conciliació

L’adaptació a les escoles bressol: el més difícil encara de la conciliació

Manu Mitru

  • Les mares treballadores i sense xarxa familiar han de fer l’impossible per superar la primera setmana a l’escola infantil

  • La racionalització dels horaris laborals continua sent l’assignatura pendent de la conciliació

5
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en moviments socials i veïnals

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Amb una jornada de vuit hores, i fins i tot de menys, si es treballa lluny d’on es viu, els horaris de les escoles infantils públiques –de vuit del matí a tres de la tarda, durant el mes de setembre a les de Barcelona– són objectivament insuficients. Aquest dilluns va començar el curs als centres de 0 a 3 de la capital catalana i l’estrès es llegia en el rostre de centenars de mares al bus o al metro, fent malabars per compaginar el període d’adaptació dels més petits –dilluns, una hora, al matí; dimarts, dues, però a la tarda– i les en moltes ocasions gens flexibles jornades laborals. Que el sistema falla, que és incompatible treballar i criar sense deixar-se la salut mental en l’intent, és una idea de consens, però ¿com solucionar-ho? I el més important per a l’avui de tantes famílies, principalment mares, que en la majoria de casos acaben suportant el pes de les cures, ¿com gestionar-ho mentre se soluciona?

Blanca F., mare barcelonina d’un nen d’11 mesos que aquesta setmana està fent l’adaptació, assenyala que la seva sensació és «de no ajuda». «A mi m’han arribat a dir que el meu nen serà l’últim en sortir de l’escola bressol, que són moltes hores allà...», assenyala molesta per la sensació de sentir-se jutjada. «En el meu cas, m’ho he pogut muntar perquè faci l’adaptació amb la cangur, però hi ha persones que no tenen aquesta opció», prossegueix la Blanca, que cria el seu fill sola, amb la qual cosa no pot repartir aquesta responsabilitat amb ningú.

Un bé comú

Que la culpa no és de les mares que es veuen obligades a deixar els seus fills des de molt petits moltes hores a l’escola bressol és una gran evidència que sobraria dir-la, però mai està de més recordar-ho a una puèrpera. Llavors, ¿de qui és? ¿És de les escoles infantils públiques per tenir un horari pensat per al benestar dels nens? Mireia M., mare d’una nena a Infantil 2, té clar que la societat té una assignatura pendent sobre com des del sector públic es fa la cobertura a la conciliació. «Al final els nens i les nenes són un bé comú», assegura aquesta mare, que posa sobre la taula temes com els permisos de maternitat més llargs o permisos retribuïts per a moments com l’adaptació o les (comuns) malalties dels nens.   

«Sense xarxa, busca’t la vida»

Com la Blanca, Carol G. també és cap de família monomarental, en el seu cas sense avis, germans ni cosins a la ciutat. «Som el meu fill i jo, i jo treballo de vuit del matí a cinc de la tarda. Al final el que t’estan demanant és que tiris de xarxa, s’està deixant el pes de la conciliació a la xarxa familiar. No hi ha un sistema en què et puguis recolzar, has de tenir la teva pròpia xarxa i, si no la tens, buscar-te la vida», es desfoga. En el seu cas, va optar per portar el seu fill, ara d’11 mesos, a una escola infantil privada perquè l’horari de la pública se li feia curt. «Et diuen, demana’t una excedència, però una mare sola no pot fer-ho. A més, has d’estalviar, perquè no saps el que vindrà», prossegueix la dona, que apunta que si tingués una baixa d’un any podria anar estalviant una mica no només per a cangurs, sinó per a qualsevol imprevist», assenyala.

Greuge per a les mares soles

En el cas de les mares monomarentales, aquestes pateixen un greuge comparatiu flagrant. Mentre que amb els nous permisos els fills amb dos progenitors poden estar a casa fins als vuit mesos ajuntant els permisos de cadascun dels pares, els fills de mares soles disposen només de 16 setmanes. «Estem posant denúncies, i es van guanyant, però és molt lent. Jo ja sé que tot i que guanyi, per a mi serà tard, però ho faig per les que venen darrere», assenyala.

Tot i que és obvi que les mares soles s’emporten la pitjor part, les famílies amb dos progenitors amb feines poc o gens flexibles, poc o molt precàries, també han de fer l’impossible per «adaptar-se a l’adaptació». Una logística que, s’ha de dir més, recau en la majoria dels casos en les mares: la càrrega mental.

Els avis –qui els té– o els dies de vacances –qui pot–, són dues de les opcions més comunes, així com acabar la feina per les nits, quan les criatures ja dormen, en el cas de les professionals liberals. Però, més allà del consens que solucionar aquesta situació passaria per una política valenta –¿on ha quedat la llei de famílies que la ministra Ione Belarra va anunciar que s’aprovaria aquest mes, i que havia de donar resposta a aquestes situacions?–, ¿per què és tan important per als nens aquest període d’adaptació? ¿Per què les escoles públiques demanen a les famílies aquest marge?

Període clau

Notícies relacionades

La directora de l’EBM Els Tres Tombs, Pilar V., explica que el procés d’adaptació és clau. «Hi ha molts nens que passen d’un context familiar a conèixer espais nous amb nous adults de referència, que han de compartir amb altres nens... Aquest canvi genera moltes emocions, sentiments, malestar... i els nens necessiten fer el seu procés; aconseguir els espais. Poc a poc, progressivament, cada nen al seu ritme», relata l’educadora infantil, que insisteix també que a l’escola infantil acompanyen en aquest procés tant els nens i nenes com les seves famílies. La separació de mares i fills és difícil logísticament, però en moltes ocasions ho és igual o més emocionalment.

«L’adaptació jo la vaig viure pels dos costats. Ella va fer una adaptació, però jo també, la deixava anar després de 12 mesos, 24 hores al dia, set dies a la setmana, juntes. I per a mi també va ser més fàcil al veure que ella estava bé», recorda per la seva banda Mireia M., que se sap privilegiada per poder fer-la conjuntament amb el pare. «Va ser una adaptació repartida i sostinguda en el temps», afegeix.