MÉS PERIÓDICO

Boomers contra mil·lennistes: cisma generacional a l’oficina

Boomers contra mil·lennistes: cisma generacional a l’oficina
  • El xoc generacional revifa a l’oficina per la convivència de diverses realitats i visions diferents d’entendre la feina.

  • El mercat laboral aprofundeix la bretxa salarial i la desigualtat entre uns i altres

6
Es llegeix en minuts
Ignasi Fortuny
Ignasi Fortuny

Periodista. Principalment, escric sobre música.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Agència de publicitat. Un jove a la trentena té un petit enfrontament amb el seu cap, d’uns cinquanta anys, durant la presentació del projecte d’una campanya. El cap ha d’aprovar la proposta però no coneix la plataforma per la qual el jove creu que podrien vendre millor la marca (una beguda alcohòlica). És una realitat i formes de pensar diferents que conflueixen en el dia a dia. Resultat: el treball acaba a les escombraries. No convenç. Segurament, tampoc s’entén. Frustració. I això en un sector que viu d’enganxar-se a les tendències, és a dir, amb certa aroma juvenil. «Si hi ha un xoc generacional amb mi, ¡imagina’t amb el meu company, que és de la generació Z!», explica aquest publicista mil·lennista. 

Més. En una oficina d’una empresa de comunicació, un home tan gran com savi aguanta les burles dels seus col·legues més joves sobre les seves capacitats tecnològiques. Sí, l’àmbit digital crea escenes d’edatisme en què es reparteixen carnets roses. I una més. Un jove comparteix taula i rang amb un company que té li dobla l’edat... ¡I el sou! Al final de la jornada, un dels dos no està gaire content –¿endevineu qui?–. Sorpresa: la precarietat també tenyeix les relacions laborals. Vet aquí la clau de tot (o una part)

Aquestes microhistòries són exemples de xocs generacionals que hi ha a l’oficina. N’hi ha moltíssimes més rere aquest text. Una xifra dimensiona el xoc: un 86% dels treballadors enquestats en un estudi de la consultora de marques Insight 180 van afirmar que havien «observat conflicte o frustració a la feina causat per les diferències entre generacions». Ho confirma Enrique Baleriola, expert en psicologia del treball: «Les diferències generacionals fan que sorgeixi la tensió, tenen diferents objectius mitjançant diferents mètodes de treball»

Baleriola, professor de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), exposa que «hi ha una diferència molt clara en la trajectòria vital, dos contextos molt diferents que influeixen molt en com entenen la feina i què valoren, de manera que es poden veure com a competidors». Tot això ha suposat i suposa un cisma entre el que en general anomenarem boomers –fills del ‘baby boom’, nascuts al voltant de 1960, però també una paraula que ja ha adoptat un significat pròxim a ‘carrossa’– i els mil·lennistes, la generació que ara ronda la trentena. 

Lucía Aliagas, coordinadora nacional d’Acció Jove a CCOO Catalunya, comparteix que al sindicat arriben queixes «pel paternalisme de caps, gerents i superiors per motius d’edat». «S’infravaloren les capacitats i opinions dels treballadors pel fet de ser joves», afegeix, i adverteix que aquestes queixes solen venir de dones joves, a les quals s’afegeix el component masclista i patriarcal.

Moltes altres veus apunten un fet primordial: que les joves han deixat de tolerar aquests comportaments a l’oficina. «Tenen menys por i més veu i ja no toleren segons quines coses», assenyala una directiva de la generació X, els nascuts als 70-80. 

Tòpics i realitats

Però, ¿com són uns i altres? Doncs el tòpic diu que els boomers són tecnològicament matussers, queixosos, nostàlgics, superbs i lleials a l’empresa. Els mil·lennistes, en canvi, són curtterministes, individualistes, dispersos, edatistes i vitalistes. Però això són només etiquetes, ¿oi? Precisament aquesta setmana, Àngels Barceló va qualificar de «fluixos» els periodistes més joves en una entrevista per no entendre que «les notícies no tenen horari». I el xoc generacional va encendre les xarxes socials.

No és la primera caricatura del món adult sobre els mil·lennistes: la revista ‘Time’ va dedicar una portada a aquesta generació anomenant-los «mandrosos» i «narcisistes que encara viuen amb els seus pares».

Per entendre més aquest binomi, Carmen de Cachavera, responsable de la consultora de recursos humans FAB, explica com es relacionen amb la feina els més veterans: busquen estabilitat, es comprometen a llarg termini, valoren la seguretat i el projecte professional per sobre del temps lliure o la flexibilitat horària. I els joves: ofereixen la seva visió digital del món –«cosa que també els condiciona professionalment»–, aporten frescor, són innovadors, no solen buscar una feina per tota la vida i valoren la flexibilitat horària. 

De Cachavera insisteix que és fonamental que en una empresa convisquin perfils diferents. I en aquest sentit revela: «El salari és, sens dubte, una raó per la qual les empreses també busquen perfils amb poca experiència». De vegades, això es pot arribar a traduir en l’endimoniada doble escala salarial.

Hi ha una gran diferència evident en l’accés al món laboral d’uns i altres, una circumstància que defineix en gran part aquest conflicte. De la prosperitat dels anys 80 (¡ah!, i el discurs de l’ascensor social) fins a la gran crisi del 2008 i la destrucció del mercat laboral i, en definitiva, del futur. 

Eudald Espluga, filòsof i autor de l’assaig ‘No seas tú mismo’ (Paidós), pertany als mil·lennistes i incideix que «aquest xoc generacional s’expressa a través de diferents condicions laborals, de salari, d’horaris, de prestacions... No s’explica només per l’edat, sinó per un canvi en els condicionants». El filòsof català defineix els mil·lennistes com una «generació fatigada» que ha xocat de primeres amb la idea que la seva existència «s’ha d’adaptar a l’imperatiu de productivitat tant en la vida intima com en la pública».

En resposta a això, segurament, i de la mà sobretot dels mil·lennistes, s’està desestigmatitzant la salut mental. «Tanmateix, en l’àmbit laboral em sembla molt perillós que s’accepti el ‘burnout’ com un trastorn i no com un problema social, econòmic i polític que ha de ser abordat», apunta Espluga. 

El tap és el neoliberalisme

Josep Sala i Cullell va traslladar a la realitat espanyola el terme boomer i el va traduir com a generació tap. Aquest és el títol del seu llibre, en què exposa com els nascuts entre meitat dels 40 i meitat dels 60 van segrestar el poder i les institucions. «S’estan jubilant ara per una qüestió cronològica, però la seva influència encara és present», concreta. Sala i Cullell apunta que van construir un «model econòmic pro boomers», protegint-se i deixant per als que arribessin després precarietat en forma de, per exemple, treball temporal.

Per la seva banda, Espluga insisteix que el cisma rau en «el triomf neoliberal d’entendre l’economia i la política». «És a dir, el model extractivista, que esgota recursos del medi ambient, que promou un hiperindividualisme competitiu i que privatitza totes l’àrees de la nostra existència –continua–. Crec que no hem de tendir a aquesta confrontació generacional, sinó a buscar maneres de polititzar col·lectivament aquest malestar».

Polititzats... o no

Notícies relacionades

En una conversa amb aquest diari, un treballador comentava que el sorprenia que els seus joves companys estaven «zero polititzats». Lucía Aliagas, coordinadora nacional d’Acció Jove a CCOO Catalunya, considera que no es pot analitzar la implicació social dels mil·lennistes amb les dades de sindicació juvenil. 

«¿Per què no ho fan? La resposta és la precarietat. És difícil que algú se sindiqui quan la seva realitat laboral és precària, inestable i temporal», assegura Aliagas.