Institut Maragall: l’expressió artística de la vaga de mestres

Aquest diari ja els va explicar l’any passat la història d’aquesta paret. De com el professor Pepon Nieto es va presentar un bon dia al despatx de la directora, Judith Fuguet, i li va demanar permís per utilitzar l’exterior de l’edifici i així completar l’aprenentatge de l’aula. Va ser un sí a tot, i des d’aleshores han pintat còmics de Tintín (que va despertar l’interès de la fundació que gestiona el fons Hergé a Brussel·les), han repassat Roma, Egipte, l’art de Van Gogh, Picasso, Tàpies. També l’any passat van sorprendre el veïnat amb el seu homenatge a David Bowie en el cinquè aniversari de la mort del cantant britànic. Pepon, llicenciat en Belles Arts i jubilat des del desembre passat, solia pinzellar els perfils, però el gruix de l’obra, una meravella, era mèrit dels alumnes.

Referents artístics

En aquest cas, perquè l’educació va de formar però no d’imprimir clixés laborals, ha sigut el professorat qui s’ha arremangat per convertir les seves reivindicacions en una expressió plàstica. Només la paret de Provença, perquè la que fa cantonada amb Enric Granados està dedicada a l’Edat Mitjana i porta el segell dels estudiants de primer de batxillerat. Allà poden contemplar-se el pati dels lleons de l’Alhambra de Granada, Sant Climent de Taüll, el Beat de Liébana, una rosassa gòtica, el conjunt escultòric de l’Anunciació de la catedral de Reims o l’inquietant retrat que Jan van Eyck va realitzar del matrimoni Arnolfini, amb aquesta jove dama que sembla demanar a crits sortir del quadro.

El tros que recolza la vaga marida les referències artístiques amb el llistat de carències que, segons els mestres, s’han de resoldre a Catalunya en matèria d’ensenyament. La maternitat de l’obra ha d’atribuir-se a tot el claustre, però la direcció artística ha anat a càrrec d’Ane Ceballos, la nova ‘alcaldessa’ de la paret en absència de Pepon. La idea inicial, explica aquesta mestra de Fonaments de les Arts i de Dibuix Artístic, la va tenir un altre professor, Ramon Ballester, que també és a la branca artística de batxillerat. A partir d’allà, l’Ane va anar triant les obres i assignant els missatges. «Hi ha participat bona part dels profes i la veritat és que molts en tenien moltes ganes perquè sempre veien els nens dibuixant i es morien de ganes de fer-ho», explica.

Picasso plora les lleis

Els dinàmics personatges de Keith Haring els serveixen per advertir sobre les «matèries en perill d’extinció», és a dir, Filosofia, Tecnologia i Fonaments de les Arts. ‘La dona que plora’ de Picasso es lamenta desconsolada davant la llarga llista de lleis d’educació aprovades a Espanya des de 1990. Un total de sis, i és clar, quan sembla que els mestres s’han adaptat a un sistema, un canvi de color polític gira el mitjó. D’aquí les llàgrimes. I d’aquí, també, la mobilització.

Els professors del Maragall també han dibuixat amb guixos la pipa de René Magritte amb què el pintor belga convidava a qüestionar-se la realitat, el llenguatge. No tot és el que sembla. Tampoc l’educació. El segueix la que potser sigui la pintura més previsible en aquesta exposició d’art de carrer: ‘El crit’ d’Edvard Munch. Perquè això, cridar, és el que han fet precisament els mestres aquest dimarts pels carrers de Barcelona, en romeria fins a la seu d’Educació, a la Via Augusta, on els Mossos custodiaven l’edifici. El turmentat personatge d’aquesta obra de finals del segle XIX és la viva imatge del mateix artista noruec. Però aquí, en la versió que s’exhibeix a l’Eixample, el seu pesar té un origen ben diferent, tal com pot llegir-se al mur: «Ràtios inassumibles, plantilles inestables, falta de personal, 10 anys de retallades, no és per les vacances, sinó per les carències, i escola inclusiva sense recursos». Però dit a crits.

¿Inclusiva per quan?

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

Sobre això últim poden preguntar a Noemí Font, professora i mare d’una nena amb espina bífida que fa cinc anys que reivindica el desplegament de la llei d’educació inclusiva que asseguri que tots els xavals, amb independència que tinguin o no algun tipus de discapacitat, puguin desenvolupar la seva etapa escolar amb totes les garanties i mitjans. De moment, tal com va relatar El Periódico mesos enrere, això encara no és així. En conversa amb aquest diari, la Noemí, impulsora de les carreres infantils adaptades, lamenta que no es mogui res i que Educació «no s’adoni de la importància i urgència de desplegar la llei». Avança que tenen al cap «una cosa gran», un «acte reivindicatiu que posi en evidència com de vergonyós és per al Govern no atendre com hauria de fer-ho tots aquests nens i nenes».

Falten tres obres més per comentar. Primer, la Marianne de Delacroix a ‘La llibertat guiant al poble’, personatge que ve ja llicenciat en matèria de reivindicacions contemporànies gràcies al seu paper principal en la cançó ‘Ay mamá’ de Rigoberta Bandini, gran tema que ja va ser himne del 8-M. «Va ser el primer personatge que vaig tenir clar, els altres van anar sortint», comparteix l’Ane. Segon, ‘La creació d’Adam’ de Miquel Àngel, que aquí uneix les mans de «famílies i docents en defensa de l’educació pública». Finalment, el que va proposar el Ramon: Aleksandr Radtxenko, l’artista bolxevic que va revolucionar la fotografia. El seu retrat de Lili Brik cridant ‘¡Llibres!’ amb la mà a la boca en forma d’altaveu vocifera un estrepitós «¡Vaga!» en la versió del Maragall, amb el complement de «l’educació no s’improvisa». L’exposició, per cert, podrà veure’s fins que la pluja, algun desaprensiu o un nou projecte artístic de batxillerat a l’institut ho permeti. I és gratis.