L’exemple de la PAH al món

Van penjar cartells a mitja Barcelona gairebé a cegues, convidant a qui es trobés en risc de perdre la seva vivenda per no poder pagar la hipoteca s’acostés aquella tarda de diumenge del 2009 a la Casa de la Soli, al Raval. Hi van acudir un centenar de persones. «Veure que hi havia gent que, fins i tot havent entregat casa seva, continuaria arrossegant un deute per a tota la vida que els impediria pràcticament refer-la em va fer fer un clic», recorda Lucía Delgado, una de les fundadores de la PAH, que, més de 12 anys després, continua entregada a l’organització. «Vaig venir per canviar unes lleis injustes i em quedaré fins que ho aconsegueixi», diu fent broma. És divendres a la tarda i parla des de l’escenari de l’auditori de la biblioteca Jaume Fuster, a la plaça de Lesseps; en la presentació del llibre ‘La PAH, manual de uso’, escrit pel periodista João França i editat –en castellà i en anglès– per la fundació alemanya Rosa Luxemburg. Un llibre travat amb el «carinyo, la capacitat i la intel·ligència» de França –com destaca la responsable de la fundació a Madrid, Vera Bartolomé Díaz– que no és només la història dels gairebé 13 anys del moviment, sinó, com el seu nom indica, una eina, un instrument per compartir estratègies, encerts i errors amb el món.

El ‘Manual de uso’ de França –que es pot descarregar a la web de la fundació editora– es complementa amb el vídeo ‘El primer día’, de Pau Faus, autor també de ‘Sí se puede, siete días en PAH Barcelona’, en el qual es reviu el primer contacte amb la PAH de diversos membres de l’assemblea. Un primer dia, normalment una primera tarda, que ha suposat un punt d’inflexió en la vida de milers de persones (la PAH ha arribat a tenir 200 assemblees actives per tot l’Estat). Persones a qui creuar aquesta porta els va canviar la vida. O els la hi va tornar, segons coincideixen sense exagerar diverses veus. «La gent floreix, els canvia la cara. Veure persones que van passar el mateix que tu i que van tirar endavant no només et fa sentir que no estàs sola, sinó que veus, perquè ho veus, que sí que es pot», són algunes de les frases més repetides tant en l’emotiu vídeo de Faus com en els testimonis recollits per França d’activistes de PAH de tot l’Estat. Un altre dels punts forts del moviment que destaca el manual és la seva descentralització, molt present en la presentació del llibre, que va fer pujar a l’escenari, per torns, una desena d’activistes d’arreu d’Espanya. De Múrcia a Cardedeu, fet que va convertir l’acte en un merescut autohomenatge en el qual la tendresa és el denominador comú.

A base d’ensopegades

Les històries recollides per França tant al llibre com en l’acte d’aquest divendres són una petita mostra que a la PAH, allò del recolzament mutu no és una teoria romàntica, sinó una realitat que es mastega diàriament. «Som gent del carrer que ha anat aprenent a base d’ensopegades», resumeix.

Una de les grans i potser poc reconegudes victòries de la PAH, que va fer que organitzacions d’arreu del món es fixessin en ella, va ser la seva gran incidència pública al país. Com en molt poc temps va aconseguir canviar el relat i, gairebé, que la vergonya canviés de bàndol. Que qui visqués aquesta culpa, els que se sentissin assenyalats, fossin els banquers i no les persones que havien firmat hipoteques en unes condicions inassumibles. Que aquestes mateixes persones deixessin de sentir-se i considerar-se «fracassades» a ser reconegudes com a víctimes d’una estafa i, alhora, i més difícil encara, transformar aquest sentiment de víctima en empoderament, un altre dels termes estrella en aquest àmbit. Un empoderament no només per ser capaços de resoldre el seu cas particular –la PAH també va d’això; cada persona ha de ser responsable del seu propi cas–, sinó també per ajudar i acompanyar la resta amb tots aquests aprenentatges adquirits durant el procés.

«Una persona que està feta pols té dret a ser acompanyada al banc, als serveis socials o al jutjat; hem de garantir el dret a aquesta calidesa; és una cosa molt potent», assenyala al llibre Berni, de PAH Bages. «Aquest primer carinyo, aquest primer saber que estàs en un espai on et cuidaran, això és molt important», afegeix Santi, de PAH Barcelona.

«Veníem d’un desert»

Notícies relacionades

Les cinc claus de la ‘fórmula PAH’

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Com que de seguida van veure que canviar les lleis anava per a llarg, van començar a organitzar el mentrestant amb la primera gran campanya de desobediència civil pacífica: ‘Stop desnonaments’. Plantar-se davant la porta de la família que desnonaran per impedir-ho. Una pràctica que avui resulta habitual –aquest mateix dilluns, diverses convocatòries en paral·lel a Barcelona i l’Hospitalet, malgrat que encara no ha finalitzat la moratòria estatal–, però que en aquell moment va ser revolucionària. «Veníem d’un desert», resumeix Diego, de PAH Vallekas.

Una de les sorts –si és que existeix tal cosa– de la PAH, va ser que poc després del seu naixement va arribar el 15-M, i de les seves assemblees va sortir moltíssima gent que es va sumar a les convocatòries i van parar (i continuen parant) milers de desnonaments. El problema de fons és que l’objectiu final de la PAH era canviar les lleis perquè el dret a la vivenda sigui un dret reconegut i assegurat (i, clar, no haver d’arribar a aquell moment). Dijous, el dia abans de la presentació, la PAH s’havia manifestat als carrers de Barcelona –una altra vegada– contra les esmenes de Junts per Catalunya a la llei catalana de vivenda.