El jardiner que va reverdir els quadros de Monet

Els nenúfars són molt exigents. Claude Monet, pintor impressionista i, una cosa que de vegades s’ignora, jardiner impressionant, ho sabia molt bé. Reclamen més de sis hores al dia al sol i per això es desaconsella plantar-los a prop de la riba si hi ha arbres que fan ombra. També són propensos a ser colonitzats pel pugó, però llavors n’hi ha prou amb submergir-los un dia per acabar amb la plaga. Disfruten de les aigües tranquil·les, així que s’ha d’allunyar de qualsevol salt d’aigua, per molt petit que sigui. Tot això ho sabia molt bé Monet i, com ha quedat acreditat, Gilbert Vahé, el jardiner que durant 42 anys, entre 1976 i el 2018, es va encarregar de retornar els jardins de la casa que el pintor tenia a Giverny, a meitat de camí entre París i la normanda Rouen, aquest aspecte original que va servir de model per a algunes de les grans obres mestres de l’impressionisme. Ho explica en un llibre en què, ja de passada, proporciona savis consells sobre peònies, roses i dàlies, a més de, per descomptat, sobre nenúfars.

‘Le jardin de Monet à Giverny: historie d’une renaissance’. Aquest és el títol. És molt adequat vista la història d’aquell lloc. Monet, el que hem dit, va descobrir tardanament la seva gran passió per la floricultura. Va ser quan es va instal·lar a Giverny. El jardí volia ser la ‘model’ que posaria despullada per a algunes de les seves obres més celebrades i es va aplicar amb tal afany en aquesta tasca que, en el seu moment, fins i tot va posar en peu de guerra els camperols de la zona, ja que Monet va importar desenes de plantes exòtiques per aconseguir l’efecte desitjat i els agricultors temien que aquelles llavors acabessin per envair els seus cultius.

A la mort del pintor, no obstant, la decadència va començar a pansir tota aquella bellesa que havia sigut plasmada en pintures que, amb el pas dels anys, cotitzarien meteòricament a l’alça. ‘Le bassin aux nymphéas’, per exemple, va ser subhastat el 2008 per 51,6 milions d’euros a la sala Christie’s de Londres. És la xifra més alta pagada fins ara per un ‘monet’, no només pintat a Giverny, sinó, una cosa que té el seu què, quan l’artista ja patia una avançada ceguesa.

La qüestió és que el 1974, després de diverses vicissituds immobiliàries, l’Acadèmia de Belles Arts es va proposar rescatar del seu preocupant abandonament aquell lloc que el fill de Monet no havia sabut mimar i en va encarregar primer la resurrecció vegetal, pel seu currículum, a Gérald van Der Kemp, que anys abans ja havia obrat aquest miracle a Versalles. Un llavors joveníssim Vahé es va unir el 1976 a l’equip que capitanejava Der Kemp. Pensava que seria una feina temporal, un any com a molt, i, no obstant, va arrelar. Fins al 2018.

Durant tot aquest temps, tota una vida, laboral, com a mínim, es podria dir que Vahé va ser Monet o, com va dir Harper Lee a ‘Matar un rossinyol’, va portar les seves sabates i va caminar amb elles pels jardins de Giverny, que és l’única manera, segons l’escriptora, de conèixer veritablement algú. El treball al principi va ser ingrat, retirar brossa i talar arbres difunts, una pena, però després, en el que segur va ser un immens plaer, la tasca va consistir a prendre com a model els mateixos quadros de Monet i aconseguir que prenguessin vida. De la natura al quadro i del quadro a la natura. És una bonica història capicua.

Notícies relacionades

La UE amenaça de suspendre TikTok Lite, que paga per veure vídeos

Catalunya unifica la preinscripció d’FP i donarà places segons la nota

Seguir els passos que Monet va fer com a jardiner li ha proporcionat a Vahé un coneixement enciclopèdic sobre la flora de l’impressionisme, cosa de què presumeix, amb merescut dret, al llibre. El jardí, tal com el va concebre el pintor, en realitat és un calendari del pas de les estacions, però d’una riquesa cromàtica inaudita. En el seu afany, Vahé ha aconseguit reunir en perfecta harmonia 58 varietats diferents de roses, però, posats a destacar una flor icònica d’aquell període pictòric, a més dels nenúfars i els cirerers en flor, res millor que la dàlia, una espècie originària de l’Amèrica Central i que al seu dia ja va captivar als primers exploradors espanyols que es van endinsar en el Nou Món. Es podria suposar una certa debilitat del jardiner per les dàlies vist l’extens capítol que dedica al seu cultiu i cures, ja que si els nenúfars són exigents, aquestes explosions de tropicalitat no es queden enrere si es pretén que creixin a la freda França normanda.

Monet va ser, a més del pare accidental del terme ‘impressionisme’ (el 1873 va batejar una de les seves obres com a ‘Impressió, sol naixent’, un nom que va fer fortuna i va ser adoptat com a sant i senya del moviment renovador en què també participaven Renoir, Cezánne, Degas, Pissarro, Berthe Morisot i Sisley), un prolífic pintor, tant que no és estrany que una mostra representativa de les seves millors obres les fes literalment sense sortir de casa. La seva parcel·la de Giverny és la que apareix, a més d’en ‘Le bassin aux nimphéas’ de la subhasta de Christie’s, a ‘Chemin de roses’ i a ‘Le jardí de l’artiste’. Són quadros, gràcies a Gilbert Vahé, visitables.